Qui serà la "piedra en el camino"?

He escrit este article per explicar quina és la meua visió (personal) de la situació de «stand by» en què es troba el nostre estimat Procés. He tingut la necessitat d'escriure-ho per respondre a aquells que em van preguntant i no perquè pense que la meua opinió és més vàlida o certa que cap d'altra, simplement és com jo ho veig i en base a esta perspectiva em posiciono clarament a favor de què la CUP no investeixi a Mas. Però repetixo, és la meua perspectiva i probablement els arguments dels que defensen el contrari seran tant legítims com els meus, però jo penso així... i no pretenc convèncer a ningú, només explicar-me.

Serà la CUP o serà Mas?

Portem ja més de dos mesos sentint renecs contra la CUP, dos mesos de retrets als cupaires per frenar el procés, per poc patriotes, per radicals, infantils, sectaris... o inclús per tindre-la molt gran (digues-li voler marcar paquet). Tot per mantenir amb fermesa la promesa electoral de no investir Mas, en tant que símbol i executor de retallades socials i estatutàries, privatitzacions de serveis públics i corrupteles convergents diverses. Puc entendre que molta gent tinga pressa per formar un Govern que ens porte a «Ítaca», puc entendre que molts no entenguen perquè la CUP no vol fer a Mas president, puc fins i tot entendre que la CUP s'haja convertit en el boc expiatori per a les frustracions de bona part de l'independentisme... i ho entenc des de l'autocrítica, potser no ens hem explicat prou ni com el moment històric en què ens trobem requeria.

Al meu parer, tots aquells que som i pensem com la CUP no hem sabut estar a l'altura per contrarestar l'ofensiva als mitjans i les xarxes per pressionar la CUP per tal que acabe fent president al número quatre de Junts pel sí. En el meu cas, i suposo que no dec ser l'únic, tots els comentaris desqualificadors vers l'esquerra independentista (així se'n diu des de fa dècades sí) m'han resultat tan desagradables i poc fonamentats que la majoria de vegades he preferit abstreure'm i simplement passar de contestar-los, no tenia ganes de barallar-me amb aquells amb els que feia quatre dies estàvem compartint els somnis per un futur més digne. Ara bé, esta actitud d'intentar no polemitzar massa per tal de no agreujar les crítiques i el mal rollo ens ha portat a què el missatge anti-CUP s'haja fet quasi omnipresent. Penso que ens hem equivocat, la gent no ens entén, i s'ha creat l'estat d'opinió (promogut per tots els Mas-media catalans) que la culpa de tot aquest espectacle és de la CUP, no ho crec, el que sí és culpa nostra potser és que esta idea s'haja fet majoritària. Cal que parlem clar.

No! La CUP no està bloquejant res, només està sent fidel a la paraula donada i a la seua manera d'entendre la política i la independència del país. No hauria de ser tan difícil fer entendre això. Recapitulem, la CUP volia eleccions l'endemà mateix del 9-N, aprofitant l'impuls i la potència del moment, però convergència va dir que no, segurament per tindre temps de preparar un pla que la salvés electoralment. Finalment Mas va trobar l'estratègia perfecta, no per assolir la independència sinó per que no es notés la davallada brutal de suports del seu partit, és a dir, per salvar el cul. Llista única amb Mas de president, la CUP evidentment no hi va entrar, no obstant, es va proposar una llista unitària sense polítics, la idea era fer la independència no mantindre ningú en el càrrec, no? Aquella proposta era ben vista per ERC i Òmnium, però va ser dinamitada immediatament per convergència, ara veiem clar que d'haver-se fet així ens haguéssem estalviat tot aquest embolic. Per què no va voler Mas aquella llista única sense polítics? Doncs probablement perquè no volia deixar anar les regnes d'un procés que va començar la ciutadania i que podia acabar desbordant no només el marc constitucional espanyol sinó el propi marc socioeconòmic i polític neoliberal, i de passada menjant-se convergència completament. Mas devia pensar que un procés com el català sense un líder «amb seny» i «contactes amb els poderosos» podia acabar sent massa revolucionari i, per això, no només va negar-se a fer una llista transversal sense polítics sinó que a més va dir que si ell no era el candidat a president (encobert) de Junts pel sí no es farien eleccions. I així es va acabar fent. Mas, amagat de número 4 i sense quasi participació en la campanya electoral, va acabar convertint-se en el presidenciable de Junts pel sí, esperant que tragueren majoria absoluta... però la casuística electoral va portar a què l'invent de Mas acabés depenent de la CUP! Llavors, sense cap vergonya, i per més paradoxal que pogués parèixer a tot aquell que hagués seguit aquesta història des del principi, es va començar a pressionar la CUP perquè investís a qui s'havia dit per activa i per passiva que no s'investiria.

I ara aquí estem, en un procés de negociació ben estrany, llarg i cansat, on des de tots els mitjans s'envia el missatge que Junts pel sí està cedint en molts aspectes programàtics per tal «d'acontentar la CUP» i en canvi, per la seua banda, la CUP s'enroca en la negativa d'investir a Mas. Però aquesta idea poc s'ajusta a la realitat. De fet, la CUP està demanant garanties a Junts per tal que estos compleixin el seu programa electoral en matèria de ruptura democràtica i també pla de xoc social i, a partir d'aquí, començar a parlar de la presidència, però de moment en les negociacions no s'ha avançat ni en esta demanda mínima de garanties. Al contrari del que apareix als mitjans Junts pel sí està negociant només en termes de presidència i la CUP, en canvi, està centrada en el famós «què, com i quan» per després poder negociar el qui. En fi, suposo que cadascú veu les coses des d'una òptica diferent i defensa el seu plantejament des de la seua manera d'entendre la política i la societat, entendre això és clau per poder trobar acords, però fa ràbia que la visió que molta gent té de com està anant la cosa siga tant diferent de la que un té... el que no hauríem de perdre és el respecte mutu, sinó l'hem cagat.

Cal que tinguem paciència per tal que es puga arribar a un acord, paciència i respecte, tenim pressa, sí!, però fem les coses bé perquè si no segurament serà això els que ens farà perdre el rumb. S'ha instal·lat un tremendisme i un fatalisme entre l'independentisme que o el traiem, i això depèn de nosaltres mateixos no dels partits, o s'acabarà convertint en una profecia autocomplerta. Pensem que si finalment acabem anant a eleccions al març i perdem, no serà per culpa de la CUP ni tampoc de Junts pel sí, sinó perquè no haurem estat capaços d'entendre que les coses mai són tan ràpides ni fàcils com ens agradaria. Si no ens emprenyem, si no ens desil·lusionem, si intentem entendre'ns els uns als altres i seguim treballant com fins ara, al final hi arribarem, d'una manera o d'un altra, però hi arribarem.

Au pos, ja està, al pròxim que em pregunte sobre com jo veig El Tema li passaré l'enllaç!