PER QUÈ NO ÉS PARLA DE LA REVOLUCIÓ ISLANDESA? (Part 3)

A finals de l'any passat és va portar a terme el procés d'elecció de l'assemblea constituent (òrgan que seria l'encarregat de reescriure la constitució). Este procés electoral va resultar ser poc engrescador per a la població i el dia de les votacions només hi va participar un 36% de la població. A més, poc després la Cort Suprema, formada per 3 juristes dos dels quals no elegits, va decidir invalidar els resultats per unes suposades errades de forma en el procés: poc aïllament de les meses de votació, paperetes numerades, votacions en capses de cartó en comptes d'urnes de fusta. De moment el procés està aturat a l'espera del veredicte de la Cort Suprema o de la realització d'unes noves votacions. Com veieu, no només a l'estat espanyol hi ha òrgans antidemocràtics que tenen més poder que el conjunt dels ciutadans. 

Fa cosa d'un mes, la coalició verds-socialdemòcrates havia arribat a un acord amb el FMI pel qual s'aniria tornant el deute adquirit a l'illa amb unes condicions més avantatjoses que abans (la qual cosa no vol dir que fossen justes), no obstant, el nou pacte havia de ser acceptat en referèndum pel poble. Així, el passat 9 d'abril és va tornar a preguntar als islandesos si ja estaven disposats a pagar la factura dels seus bancs, la resposta va ser una altra vegada contundent: NO! Amb el 75% de participació, un 60% dels votants és van negar un altra vegada a carregar amb el deute adquirit pels banquers del seu país. A més, el NO ha posat de relleu la distància existent entre la classe política (de tots els colors) i la població civil, ja que tot i les esperances que s'havien dipositat en el nou govern d'esquerres, s'ha vist com estos també han acabat plegant-se davant les exigències de la Unió Europea i del FMI.

Però el mitjans de masses seguixen sense parlar-ne, al menys a l'estat espanyol, i posaria les mans al foc que a Portugal encara se n'ha parlat menys. Hi ha temor que passe el mateix que a Islàndia i que la ciutadania és negue a  pagar el deute generat per banquers i especuladors. Si el model islandès s'estengués i els governs preguntessen a la població abans d'hipotecar l'economia d'un país, de demanar préstecs per pagar deute o d'injectar milers de milions per a salvar els bancs, molt probablement la gent s'hi negaria, el deute impagat creixeria ràpidament i això  faria col·lapsar ja definitivament el sistema capitalista.  A Grècia i Irlanda els van marcar el gol abans que a Islàndia. A Portugal li han marcat després, i a tots tres països sense referèndums ni històries, potser si els mitjans s'haguessen fet més ressò de tot lo succeït a l'illa atlàntica, la ciutadania portuguesa no hagués estat tan favorable a que el seu govern demanés un préstec de 80000 milions d'Euros, és a dir més de 7000 d'euros per habitant, per a tapar el forat generat per la mala gestió dels seus polítics.  Com ja s'ha dit a l'estat espanyol no és parla de tot això, suposo que sou conscients de perquè: Quin Estat està previst que sigue el pròxim en trobar-se en una situació similar?

PER QUÈ NO ÉS PARLA DE LA REVOLUCIÓ ISLANDESA? (Part 2)

El nou govern format per verds i socialdemòcrates tenia l'objectiu principal de renegociar el préstec del FMI per a fer-lo més tragable i a la vegada ajudar a qui més ho necessites. Molts ciutadans no satisfets ni amb allò aconseguit fins el moment  ni amb les propostes del nou govern, van començar a plantejar que allò que realment feia falta era canviar la constitució i la llei electoral per a aconseguir un sistema de democràcia més directa on el poder estigués en mans de la gent i no en les de la classe política. En mig de tot este moviment l'any 2010 es va crear un partit anomenat "el millor partit" que pretenia participar a les municipals de Reyjkjavíc. El millor partit estava format majoritàriament per gent relacionada amb els moviments artístics més alternatius i vanguardistes de l'illa. Tenien un programa molt original i fins i tot absurd que era una crítica explícita a la classe política i a totes les mentides amb les que constantment s'omplin la boca, només cal dir que tancaven el programa amb esta frase "podem prometre encara més, ja que de tota manera no pensem complir-ho". Lo curiós del cas va ser que davant el desprestigi total de la classe política "el millor partit" va guanyar les eleccions i es va fer amb el poder de la capital d'Islàndia, que no és qualsevol cosa tenint en compte que a Reykjavíc hi viu el 60% de la població de l'illa. En el discurs inaugural el nou alcalde Jón Gnarr va dir que no compliria les promeses electorals fetes però que lluitaria per que banquers i polítics corruptes anessen a la presó i també per a reconstruir la societat des de la base, explorant principis llibertaris. 

La primera ministra del país que havia agafat el  càrrec de manera interina, va ser confirmada com a tal en les eleccions de 2009. Tenint en compte que és obertament lesbiana, es va convertir així en la primera primera ministra gay del món (al menys de manera oficial). El matrimoni entre persones del mateix sexe es va legalitzar a l'illa poc després. El nou govern també va nacionalitzar els bancs fallits i es va comprometre a perseguir i empresonar els banquers que havien portat l'economia del país a l'estat en ruïnes en el que es trobava. El procés de cerca i captura encara esta obert i poc a poc van caient tots els culpables.  A més, el parlament va aprovar un projecte de llei anomenat Iniciativa Mediàtica Moderna Islandesa, amb l'objectiu de convertir l'illa en un refugi per a la llibertat d'expressió i informació que entre altres coses permetrà acollir i alliberar de riscos jurídics a servidors i portals informatius que publiquen informació secreta i confidencial.

Els canvis es van anar encadenant i va arribar l'hora de complir una de les demandes més importants de la població, reescriure la constitució. Per a fer-ho  el Novembre de l'any passat es van organitzar unes eleccions en les que qualsevol podia convertir-se en candidat  i de les quals sortirien els 31 responsables de modificar l'antiga constitució. Es van presentar 523 candidats i a tots se'ls va donar el mateix temps a la radio per a exposar els seus principis. A més, es va desenvolupar un projecte de participació ciutadana on 1000 persones elegides a l'atzar van expressar els seus punts de vista sobre les modificacions que calia fer a la constitució, el document resultant es va donar als 31 elegits per a que fos punt de partida a l'hora de reescriure la constitució.

Tot este procés sona molt bé, no? És una revolució en tota regla i un procés de transformació de la societat suficientment radical i profund (i en un país europeu!) com per a ser protagonista de portades de diaris i centre de debats televisius. Algú ha vist alguna portada o algun telenotícies o, sent més humils, alguna noticia a una pàgina interior d'algun diari de l'estat espanyol? Jo no. Per què? Evidentment perquè és un procés que no interessa als que controlen els mitjans de masses ja que ells mateixos o si no els seus socis són els que fan i desfan dins el món financer, i possiblement molts d'ells acabarien tancats a la presó si esta revolució s'escampés per tota Europa (tenint en compte la similitud de la situació islandesa amb la de molts països europeus no seria tant difícil que això passés). Com hem vist en el cas del món àrab, les revoltes són contagioses però fa falta que algú escampe la pólvora. En el món àrab Al Jazeera, Al Arabiya i alguns mitjans occidentals han fet esta funció i n'estem veient les conseqüències. En el cas Islandès els mitjans han fet el contrari, al no dir res no només han evitat que la pólvora s'escampés fora de l'illa sinó que a més han xopat la que n'hi havia dins, dificultant així la consolidació del procés revolucionari (en parlaré a la Part 3).

PER QUÈ NO ÉS PARLA DE LA REVOLUCIÓ ISLANDESA? (Part 1)

Islàndia, aquella illeta de poc més de 300.000 habitants perduda al nord de l'Atlàntic ha protagonitzat una revolta ciutadana i està immersa en un procés de transformació social que mos hauria de servir de referent ja que els problemes que han fet mobilitzar la població els estem sofrint també nosaltres.

L'illa s'havia convertit en els últims anys en un dels països més liberalitzats del món i els seus bancs es van convertir en un bon destí per a invertir grans fortunes britàniques, estatunidenques i d'altres països nord-europeus. El volum de capital que movien els bancs islandesos era tal que les operacions d'estos van arribar a multiplicar per deu el PIB del país, la cosa era insostenible. Com a conseqüència d'este miratge econòmic els bancs van començar a concedir préstecs a tothom qui els demanés i el creixement immobiliari pareixia no tindre límits. Però el mercat financer del "amigo americano" va petar i vet aquí un gat vet aquí un gos lo conte islandès es va començar a fondre. Arrossegada per la caiguda dels yankis l'economia del país va començar a caure en picat: atur (va arribar fins a un 8'5! ha, ha, no sé si riure o plorar), hipoteques que no és podien pagar, empreses fallides... sona d'alguna cosa la història, no? La caiguda va ser brutal i l'Octubre del 2009 els tres bancs més importants del país és van declarar en bancarrota, la borsa va tancar després de que la seua activitat descendís un 70%, a més la moneda del país va perdre més de la meitat del seu valor, Islàndia era un estat fallit.

En aquell moment les manifestacions ja començaven però encara eren minoritàries. El govern britànic tement no poder recuperar els milions dipositats a Islàndia va decidir aplicar la llei antiterrorista (tal mateix) al país per a poder congelar els moviments dels bancs i que les seues lliures no se volatilitzessen. Davant la situació, el FMI es va fer càrrec i va endossar a l'illa un préstec deu vegades superior al seu PIB. El govern islandès va aprofitar el caos per a vendre als islandesos (euro-escèptics de tota la vida) que la integració total a la UE era la única manera de poder pagar el deute i sortir així de la crisi. Els islandesos, que parlant clar n'estaven ja fins als collons, es van llançar al carrer. Davant la pressió popular el primer ministre va portar el pagament del deute a referèndum i el poble va dir "NO", no volien pagar els excessos i la irresponsabilitat  dels banquers, especuladors i de la classe política. Les manifestacions es van tornar massives, les protestes estaven paralitzant el país i finalment el govern va haver de dimitir en bloc. Una setmana després es va formar un govern de coalició d'esquerres (socialdemòcrates més verds) per intentar sortir del tràngol.

Però el millor encara estava per arribar...

REALMENT SABEM QUE ESTÀ PASSANT A LÍBIA?

Els mitjans mos han mostrat una imatge "molt clara"  (massa clara) de la situació a Líbia: Gadafi és lo dimoni mentre que els rebels són la població civil indefensa, i a partir d'aquí la majoria de nosaltres hem considerat justificada la intervenció militar. Però realment mos estan contant les coses tal com són? O tot ha sigut una campanya mediàtica per a justificar la intervenció militar i la caiguda de Gadafi? A partir d'unes preguntes que apareixien plantejades al següent bloc, he elaborat una llista més reduïda de vuit preguntes que hauríem d'intentar respondre per a tindre una visió més clara de tot allò que està passant a Líbia i també de perquè els mitjans oferixen una visió tant uniforme dels fets. Que quede clar que no estic defensant a Gadafi, només pretenc aclarir els dubtes que m'han generat els comentaris de Prometeu a l'entrada "El món àrab contra la tirania". Si teniu la resposta a alguna de les preguntes, compartiu-la, així com les noves qüestions que vos apareguen.

1. Com és que els subsaharians són perseguits, expulsats de casa seua i humiliats pels rebels?

2. Com és que els refugiats són majoritàriament de les zones que controlen els rebels?

3. Per què no és diu res als mitjans de que Gadafi estava intentant nacionalitzar el petroli de Líbia?

4. Per què els satèl·lits russos, i també periodistes de la revista Il Manifesto, no van veure cap bombardeig a Líbia durant els primers dies tot i que els mitjans deien que Gadafi estava massacrant als manifestants? Com és que el tribunal de la Haya acusa Gadafi de bombardejar la població però a la vegada diu que no en té probes? Per què la Índia s'absté en la votació de la zona d'exclusió aerea alegant que no hi ha suficients proves del que està passant? Algú ha vist algun vídeo de bombardejos a manifestants?

5. Com és que no s'envien observadors internacionals tot i que Gadafi ha demanat que n'hi anessen?

6. Per què la lliga àrab i Gadafi accepten el Pla Chávez per a la resolució del conflicte libi però no l'accepten ni els països occidentals ni els rebels?

7. Per que durant l'època més repressiva de Gadafi este tenia el suport i la col·laboració dels països europeus i d'Estats Units?

8. I la més important de totes: QUI SON ELS REBELS? Qui són els que formen el consell nacional libi (dit govern provisional de la zona alliberada) i perquè són considerats com lo govern legítim libi pels països occidentals?

WIKILEAKS I EL MITJANS DE COMUNICACIÓ

Sens dubte, tindre accés als cables de wikileaks permet augmentar el control que tenim els ciutadans sobre els nostres governants, no obstant, les aportacions que mos fan no són tampoc grans novetats, més bé  corroboren coses que tots sabíem o pensàvem sobre la diplomàcia internacional i les relacions de poder globals. Però el que interessa aquí no és tant allò que diuen les filtracions sinó la manera com ens arriba el seu contingut. Els diaris que difonen els continguts de les filtracions tenen unes clares línies editorials basades en els interessos econòmics/ideològics dels seus propietaris. Per això, tot i que ningú, ni el propi govern nord-americà, posa en dubte la veracitat de les filtracions, els ciutadans hauríem de qüestionar-nos (com sempre per altra banda) com se'ns estan dient les coses i amb quina intencionalitat.

Sempre cal dubtar sobre que ens diuen els mitjans de masses però en el cas de Wikileaks cal anar amb especial precaució ja que al presentar-se les informacions a partir de documents externs als diaris (les filtracions) pareixeria que el mitjà simplement presenta una realitat objectiva, i no la construeix tal com passa amb les notícies periodístiques habituals. Res més lluny, les filtracions són en la majoria de casos interpretacions i/o suposicions fetes per diplomàtics nord-americans, i estes a la vegada seran analitzades, filtrades, passades a llenguatge periodístic i publicades baix la perspectiva del mitja en qüestió, és a dir, a nosaltres ens arriba una interpretació feta sobre una interpretació de la realitat i en els dos casos amb un clar biaix polític. Les filtracions estan disponibles per a ser consultades a la pàgina de l'organització però quin ciutadà es posarà a analitzar els centenars de milers de documents disponibles? Ningú, ens és més còmode agafar els diaris i veure quins són els wiki-titulars del dia. Tant amb les filtracions com amb la resta de notícies els mitjans construeixen versions pròpies del que passa i pretenen presentar-les al món com la Realitat, cal anar molt en compte en què creiem i perquè, ser crítics davant dels mitjans és una obligació si volem estar ben informats i posar límit a la influència que els poders mediàtics tenen sobre el que pensem.

Hi ha molts mitjans d'informació alternativa, en català tenim la web www.laccent.cat, o el setmanari www.setmanaridirecta.info, en castellà trobem per exemple www.rebelion.org, www.diagonalperiodico.net o www.monde-diplomatique.es entre altres. Este tipus de mitjans poden equilibrar el fort biaix informatiu present als mitjans de masses que monopolitzen el mercat de l'opinió pública.