Islàndia, aquella illeta de poc més de 300.000 habitants perduda al nord de l'Atlàntic ha protagonitzat una revolta ciutadana i està immersa en un procés de transformació social que mos hauria de servir de referent ja que els problemes que han fet mobilitzar la població els estem sofrint també nosaltres.
L'illa s'havia convertit en els últims anys en un dels països més liberalitzats del món i els seus bancs es van convertir en un bon destí per a invertir grans fortunes britàniques, estatunidenques i d'altres països nord-europeus. El volum de capital que movien els bancs islandesos era tal que les operacions d'estos van arribar a multiplicar per deu el PIB del país, la cosa era insostenible. Com a conseqüència d'este miratge econòmic els bancs van començar a concedir préstecs a tothom qui els demanés i el creixement immobiliari pareixia no tindre límits. Però el mercat financer del "amigo americano" va petar i vet aquí un gat vet aquí un gos lo conte islandès es va començar a fondre. Arrossegada per la caiguda dels yankis l'economia del país va començar a caure en picat: atur (va arribar fins a un 8'5! ha, ha, no sé si riure o plorar), hipoteques que no és podien pagar, empreses fallides... sona d'alguna cosa la història, no? La caiguda va ser brutal i l'Octubre del 2009 els tres bancs més importants del país és van declarar en bancarrota, la borsa va tancar després de que la seua activitat descendís un 70%, a més la moneda del país va perdre més de la meitat del seu valor, Islàndia era un estat fallit.
En aquell moment les manifestacions ja començaven però encara eren minoritàries. El govern britànic tement no poder recuperar els milions dipositats a Islàndia va decidir aplicar la llei antiterrorista (tal mateix) al país per a poder congelar els moviments dels bancs i que les seues lliures no se volatilitzessen. Davant la situació, el FMI es va fer càrrec i va endossar a l'illa un préstec deu vegades superior al seu PIB. El govern islandès va aprofitar el caos per a vendre als islandesos (euro-escèptics de tota la vida) que la integració total a la UE era la única manera de poder pagar el deute i sortir així de la crisi. Els islandesos, que parlant clar n'estaven ja fins als collons, es van llançar al carrer. Davant la pressió popular el primer ministre va portar el pagament del deute a referèndum i el poble va dir "NO", no volien pagar els excessos i la irresponsabilitat dels banquers, especuladors i de la classe política. Les manifestacions es van tornar massives, les protestes estaven paralitzant el país i finalment el govern va haver de dimitir en bloc. Una setmana després es va formar un govern de coalició d'esquerres (socialdemòcrates més verds) per intentar sortir del tràngol.
Però el millor encara estava per arribar...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada