El nou govern format per verds i socialdemòcrates tenia l'objectiu principal de renegociar el préstec del FMI per a fer-lo més tragable i a la vegada ajudar a qui més ho necessites. Molts ciutadans no satisfets ni amb allò aconseguit fins el moment ni amb les propostes del nou govern, van començar a plantejar que allò que realment feia falta era canviar la constitució i la llei electoral per a aconseguir un sistema de democràcia més directa on el poder estigués en mans de la gent i no en les de la classe política. En mig de tot este moviment l'any 2010 es va crear un partit anomenat "el millor partit" que pretenia participar a les municipals de Reyjkjavíc. El millor partit estava format majoritàriament per gent relacionada amb els moviments artístics més alternatius i vanguardistes de l'illa. Tenien un programa molt original i fins i tot absurd que era una crítica explícita a la classe política i a totes les mentides amb les que constantment s'omplin la boca, només cal dir que tancaven el programa amb esta frase "podem prometre encara més, ja que de tota manera no pensem complir-ho". Lo curiós del cas va ser que davant el desprestigi total de la classe política "el millor partit" va guanyar les eleccions i es va fer amb el poder de la capital d'Islàndia, que no és qualsevol cosa tenint en compte que a Reykjavíc hi viu el 60% de la població de l'illa. En el discurs inaugural el nou alcalde Jón Gnarr va dir que no compliria les promeses electorals fetes però que lluitaria per que banquers i polítics corruptes anessen a la presó i també per a reconstruir la societat des de la base, explorant principis llibertaris.
La primera ministra del país que havia agafat el càrrec de manera interina, va ser confirmada com a tal en les eleccions de 2009. Tenint en compte que és obertament lesbiana, es va convertir així en la primera primera ministra gay del món (al menys de manera oficial). El matrimoni entre persones del mateix sexe es va legalitzar a l'illa poc després. El nou govern també va nacionalitzar els bancs fallits i es va comprometre a perseguir i empresonar els banquers que havien portat l'economia del país a l'estat en ruïnes en el que es trobava. El procés de cerca i captura encara esta obert i poc a poc van caient tots els culpables. A més, el parlament va aprovar un projecte de llei anomenat Iniciativa Mediàtica Moderna Islandesa, amb l'objectiu de convertir l'illa en un refugi per a la llibertat d'expressió i informació que entre altres coses permetrà acollir i alliberar de riscos jurídics a servidors i portals informatius que publiquen informació secreta i confidencial.
Els canvis es van anar encadenant i va arribar l'hora de complir una de les demandes més importants de la població, reescriure la constitució. Per a fer-ho el Novembre de l'any passat es van organitzar unes eleccions en les que qualsevol podia convertir-se en candidat i de les quals sortirien els 31 responsables de modificar l'antiga constitució. Es van presentar 523 candidats i a tots se'ls va donar el mateix temps a la radio per a exposar els seus principis. A més, es va desenvolupar un projecte de participació ciutadana on 1000 persones elegides a l'atzar van expressar els seus punts de vista sobre les modificacions que calia fer a la constitució, el document resultant es va donar als 31 elegits per a que fos punt de partida a l'hora de reescriure la constitució.
Tot este procés sona molt bé, no? És una revolució en tota regla i un procés de transformació de la societat suficientment radical i profund (i en un país europeu!) com per a ser protagonista de portades de diaris i centre de debats televisius. Algú ha vist alguna portada o algun telenotícies o, sent més humils, alguna noticia a una pàgina interior d'algun diari de l'estat espanyol? Jo no. Per què? Evidentment perquè és un procés que no interessa als que controlen els mitjans de masses ja que ells mateixos o si no els seus socis són els que fan i desfan dins el món financer, i possiblement molts d'ells acabarien tancats a la presó si esta revolució s'escampés per tota Europa (tenint en compte la similitud de la situació islandesa amb la de molts països europeus no seria tant difícil que això passés). Com hem vist en el cas del món àrab, les revoltes són contagioses però fa falta que algú escampe la pólvora. En el món àrab Al Jazeera, Al Arabiya i alguns mitjans occidentals han fet esta funció i n'estem veient les conseqüències. En el cas Islandès els mitjans han fet el contrari, al no dir res no només han evitat que la pólvora s'escampés fora de l'illa sinó que a més han xopat la que n'hi havia dins, dificultant així la consolidació del procés revolucionari (en parlaré a la Part 3).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada