REALMENT SABEM QUE ESTÀ PASSANT A LÍBIA?

Els mitjans mos han mostrat una imatge "molt clara"  (massa clara) de la situació a Líbia: Gadafi és lo dimoni mentre que els rebels són la població civil indefensa, i a partir d'aquí la majoria de nosaltres hem considerat justificada la intervenció militar. Però realment mos estan contant les coses tal com són? O tot ha sigut una campanya mediàtica per a justificar la intervenció militar i la caiguda de Gadafi? A partir d'unes preguntes que apareixien plantejades al següent bloc, he elaborat una llista més reduïda de vuit preguntes que hauríem d'intentar respondre per a tindre una visió més clara de tot allò que està passant a Líbia i també de perquè els mitjans oferixen una visió tant uniforme dels fets. Que quede clar que no estic defensant a Gadafi, només pretenc aclarir els dubtes que m'han generat els comentaris de Prometeu a l'entrada "El món àrab contra la tirania". Si teniu la resposta a alguna de les preguntes, compartiu-la, així com les noves qüestions que vos apareguen.

1. Com és que els subsaharians són perseguits, expulsats de casa seua i humiliats pels rebels?

2. Com és que els refugiats són majoritàriament de les zones que controlen els rebels?

3. Per què no és diu res als mitjans de que Gadafi estava intentant nacionalitzar el petroli de Líbia?

4. Per què els satèl·lits russos, i també periodistes de la revista Il Manifesto, no van veure cap bombardeig a Líbia durant els primers dies tot i que els mitjans deien que Gadafi estava massacrant als manifestants? Com és que el tribunal de la Haya acusa Gadafi de bombardejar la població però a la vegada diu que no en té probes? Per què la Índia s'absté en la votació de la zona d'exclusió aerea alegant que no hi ha suficients proves del que està passant? Algú ha vist algun vídeo de bombardejos a manifestants?

5. Com és que no s'envien observadors internacionals tot i que Gadafi ha demanat que n'hi anessen?

6. Per què la lliga àrab i Gadafi accepten el Pla Chávez per a la resolució del conflicte libi però no l'accepten ni els països occidentals ni els rebels?

7. Per que durant l'època més repressiva de Gadafi este tenia el suport i la col·laboració dels països europeus i d'Estats Units?

8. I la més important de totes: QUI SON ELS REBELS? Qui són els que formen el consell nacional libi (dit govern provisional de la zona alliberada) i perquè són considerats com lo govern legítim libi pels països occidentals?

EL MÓN ÀRAB CONTRA LA TIRANIA

Les revoltes que s'estan succeint als països musulmans ens han obert els ulls a una realitat que fins fa poc vèiem inimaginable. La societat civil d'estos països era vista com inexistent o en tot cas desorganitzada i incapaç de mobilitzar-se en busca d'un objectiu comú. Res més lluny. En qüestió de setmanes les revoltes s'han anat escalonant fins convertir-se en una revolta quasi global dins el món àrab. Mohamed Bouazizi poc es podia imaginar quan es va prendre foc que el seu acte seria el revulsiu per a la primera revolució global del segle XXI. Les reaccions davant estos fets aquí, a casa nostra, han sigut contradictòries i dignes d'anàlisi, en este article n'intento fer un petit resum.

Quina ha sigut l'actitud dels polítics occidentals davant la revolta generalitzada contra els tirans amb els quals havien mantingut tan bones relacions? Amb Ben Alí de Tunísia no va haver-hi grans discursos, és va mantenir una actitud expectant, ja que la cosa va acabar relativament ràpid i la importància del país en l'escena global és força limitada. Amb Egipte l'enfocament va canviar i vam començar a veure com són d'hipòcrites les relacions internacionals, Obama és quedava tallat en mig dels seus discursos superat per la velocitat en que tot succeïa i incapaç de posicionar-se del cantó dels manifestants pro-democrates per por de perdre un aliat imprescindible en el conflicte israelo-palestí, els europeus com sempre anaven a remolc del seu homòleg nord-americà. Passats uns dies i davant l'ensorrament obvi del règim de Mubarak tots es van afanyar a denunciar amb veu baixa al tirà, cosa que no van tindre cap efecte sobre el poble Egipte, com es va poder veure la influència de les potències europees a la zona és una ombra del que va ser. Més tard, a Líbia hem vist actituds vergonyoses de molts caps d'estat europeus a l'hora de criticar les atrocitats comeses per Gadafi i els seus, pareix ser que els interessos econòmics que la majoria de potències europees tenen a Líbia estan per damunt de la defensa dels Drets Humans. Finalment i davant les massacres de manifestants els dirigents europeus no han tingut més remei que prendre una actitud més crítica contra els fets que han succeït, tot i que encara molt lluny d'allò que caldria esperar.

Per altra banda, hi ha molta gent temorosa (tant polítics com ciutadans) de cap a on poden tirar estos països en quant el poble pugue votar lliurement, es tem la deriva cap a estats islàmics anti-occidentals com l'Iran, i en la ment de molts està la franja de Gaza on Hamas va traure majoria absoluta en unes de les eleccions més democràtiques fetes fins ara a Orient Mitjà, rapidament després les eleccions tant George W. Bush com Ehud Olmert van tancar qualsevol via de diàleg amb Hamas, i els van deslegitimar políticament titllant-los d'organització terrorista. Es clar, democràcia sí però només en quant afavorix els nostres interessos. Això podria passar a altre països musulmans? Difícilment ja que pocs països estan en una situació tant extrema com Palestina però en cas de que succeís hauríem de preguntar-nos perquè. Perquè molts musulmans (i no únicament musulmans, mirem sinó l'auge del bolivarisme a Amèrica llatina) elegix el discurs de la confrontació amb occident o Israel com a bandera? Que ha estat fent l'ex-imperi nord-americà durant les últimes dècades tant al Magreb com a Orient Mitjà? Exactament el mateix que va fer a Amèrica llatina al llarg dels segles XIX i XX, envair i bombardejar per una banda i recolzar, quan no implantar règims dictatorials que, això sí, tant a nivell polític com econòmic estaven del costat d'occident, això s'ha anat sumant al sentiment anti-europeu generat durant i després del període colonial. A més a més, el conflicte palestí (sense oblidar el petroli, ni Afganistan, ni Iraq...) ha sigut un focus constant de tensió entre el món àrabo-musulmà i occident. La política expansionista i d'apartheid d'Israel està tensant cada vegada més la corda a la regió i els arguments de la comunitat internacional per no condemnar Israel s'estan reduint a l'absurd, fins quan? El canvi polític i social en el qual està immers Egipte i tot el món àrab aportarà una nova dimensió al conflicte, la posició del  poble egipci no serà tan pròxima als interessos sionistes i això obligarà a Israel i als seus aliats a replantejar la situació per tal d'evitar una nova guerra.

Les revoltes al món àrab són esperançadores, obren nous camins per a la democràcia i per al poder popular en zones on fins ara pareixia impossible. El destí cap al qual portarà tot este procés és encara incert. Nosaltres podem també actuar per a afavorir la llibertat i la pau a la regió, hem d'exigir als nostres governants la ferma denúncia de tots els actes que violen els Drets Humans i el processament penal dels seus perpetradors. En estos actes cal incloure tant les massacres actuals dels dictadors àrabs com també els mètodes feixistes de l'estat d'Israel, o del marroquí amb la repressió al Sàhara. Cal que des d'occident es face una defensa ferma de la llibertat i la democràcia sense ambigüitats ni hipocresies per a TOTS els pobles del món, només així es pot evitar el creixent anti-occidentalisme i la radicalització dels nous moviments polítics i socials que estan apareixent al món àrab.