Qui serà la "piedra en el camino"?

He escrit este article per explicar quina és la meua visió (personal) de la situació de «stand by» en què es troba el nostre estimat Procés. He tingut la necessitat d'escriure-ho per respondre a aquells que em van preguntant i no perquè pense que la meua opinió és més vàlida o certa que cap d'altra, simplement és com jo ho veig i en base a esta perspectiva em posiciono clarament a favor de què la CUP no investeixi a Mas. Però repetixo, és la meua perspectiva i probablement els arguments dels que defensen el contrari seran tant legítims com els meus, però jo penso així... i no pretenc convèncer a ningú, només explicar-me.

Serà la CUP o serà Mas?

Portem ja més de dos mesos sentint renecs contra la CUP, dos mesos de retrets als cupaires per frenar el procés, per poc patriotes, per radicals, infantils, sectaris... o inclús per tindre-la molt gran (digues-li voler marcar paquet). Tot per mantenir amb fermesa la promesa electoral de no investir Mas, en tant que símbol i executor de retallades socials i estatutàries, privatitzacions de serveis públics i corrupteles convergents diverses. Puc entendre que molta gent tinga pressa per formar un Govern que ens porte a «Ítaca», puc entendre que molts no entenguen perquè la CUP no vol fer a Mas president, puc fins i tot entendre que la CUP s'haja convertit en el boc expiatori per a les frustracions de bona part de l'independentisme... i ho entenc des de l'autocrítica, potser no ens hem explicat prou ni com el moment històric en què ens trobem requeria.

Al meu parer, tots aquells que som i pensem com la CUP no hem sabut estar a l'altura per contrarestar l'ofensiva als mitjans i les xarxes per pressionar la CUP per tal que acabe fent president al número quatre de Junts pel sí. En el meu cas, i suposo que no dec ser l'únic, tots els comentaris desqualificadors vers l'esquerra independentista (així se'n diu des de fa dècades sí) m'han resultat tan desagradables i poc fonamentats que la majoria de vegades he preferit abstreure'm i simplement passar de contestar-los, no tenia ganes de barallar-me amb aquells amb els que feia quatre dies estàvem compartint els somnis per un futur més digne. Ara bé, esta actitud d'intentar no polemitzar massa per tal de no agreujar les crítiques i el mal rollo ens ha portat a què el missatge anti-CUP s'haja fet quasi omnipresent. Penso que ens hem equivocat, la gent no ens entén, i s'ha creat l'estat d'opinió (promogut per tots els Mas-media catalans) que la culpa de tot aquest espectacle és de la CUP, no ho crec, el que sí és culpa nostra potser és que esta idea s'haja fet majoritària. Cal que parlem clar.

No! La CUP no està bloquejant res, només està sent fidel a la paraula donada i a la seua manera d'entendre la política i la independència del país. No hauria de ser tan difícil fer entendre això. Recapitulem, la CUP volia eleccions l'endemà mateix del 9-N, aprofitant l'impuls i la potència del moment, però convergència va dir que no, segurament per tindre temps de preparar un pla que la salvés electoralment. Finalment Mas va trobar l'estratègia perfecta, no per assolir la independència sinó per que no es notés la davallada brutal de suports del seu partit, és a dir, per salvar el cul. Llista única amb Mas de president, la CUP evidentment no hi va entrar, no obstant, es va proposar una llista unitària sense polítics, la idea era fer la independència no mantindre ningú en el càrrec, no? Aquella proposta era ben vista per ERC i Òmnium, però va ser dinamitada immediatament per convergència, ara veiem clar que d'haver-se fet així ens haguéssem estalviat tot aquest embolic. Per què no va voler Mas aquella llista única sense polítics? Doncs probablement perquè no volia deixar anar les regnes d'un procés que va començar la ciutadania i que podia acabar desbordant no només el marc constitucional espanyol sinó el propi marc socioeconòmic i polític neoliberal, i de passada menjant-se convergència completament. Mas devia pensar que un procés com el català sense un líder «amb seny» i «contactes amb els poderosos» podia acabar sent massa revolucionari i, per això, no només va negar-se a fer una llista transversal sense polítics sinó que a més va dir que si ell no era el candidat a president (encobert) de Junts pel sí no es farien eleccions. I així es va acabar fent. Mas, amagat de número 4 i sense quasi participació en la campanya electoral, va acabar convertint-se en el presidenciable de Junts pel sí, esperant que tragueren majoria absoluta... però la casuística electoral va portar a què l'invent de Mas acabés depenent de la CUP! Llavors, sense cap vergonya, i per més paradoxal que pogués parèixer a tot aquell que hagués seguit aquesta història des del principi, es va començar a pressionar la CUP perquè investís a qui s'havia dit per activa i per passiva que no s'investiria.

I ara aquí estem, en un procés de negociació ben estrany, llarg i cansat, on des de tots els mitjans s'envia el missatge que Junts pel sí està cedint en molts aspectes programàtics per tal «d'acontentar la CUP» i en canvi, per la seua banda, la CUP s'enroca en la negativa d'investir a Mas. Però aquesta idea poc s'ajusta a la realitat. De fet, la CUP està demanant garanties a Junts per tal que estos compleixin el seu programa electoral en matèria de ruptura democràtica i també pla de xoc social i, a partir d'aquí, començar a parlar de la presidència, però de moment en les negociacions no s'ha avançat ni en esta demanda mínima de garanties. Al contrari del que apareix als mitjans Junts pel sí està negociant només en termes de presidència i la CUP, en canvi, està centrada en el famós «què, com i quan» per després poder negociar el qui. En fi, suposo que cadascú veu les coses des d'una òptica diferent i defensa el seu plantejament des de la seua manera d'entendre la política i la societat, entendre això és clau per poder trobar acords, però fa ràbia que la visió que molta gent té de com està anant la cosa siga tant diferent de la que un té... el que no hauríem de perdre és el respecte mutu, sinó l'hem cagat.

Cal que tinguem paciència per tal que es puga arribar a un acord, paciència i respecte, tenim pressa, sí!, però fem les coses bé perquè si no segurament serà això els que ens farà perdre el rumb. S'ha instal·lat un tremendisme i un fatalisme entre l'independentisme que o el traiem, i això depèn de nosaltres mateixos no dels partits, o s'acabarà convertint en una profecia autocomplerta. Pensem que si finalment acabem anant a eleccions al març i perdem, no serà per culpa de la CUP ni tampoc de Junts pel sí, sinó perquè no haurem estat capaços d'entendre que les coses mai són tan ràpides ni fàcils com ens agradaria. Si no ens emprenyem, si no ens desil·lusionem, si intentem entendre'ns els uns als altres i seguim treballant com fins ara, al final hi arribarem, d'una manera o d'un altra, però hi arribarem.

Au pos, ja està, al pròxim que em pregunte sobre com jo veig El Tema li passaré l'enllaç!

La veritat sobre la classe política i financera by Pawla Kuczynskiego

Antonio Gramsci "Odio a los indiferentes"

Odio a los indiferentes. Creo que “vivir significa tomar partido”. No pueden existir quienes sean solamente hombres, extraños a la ciudad. Quien realmente vive no puede no ser ciudadano, no tomar partido. La indiferencia es apatía, es parasitismo, es cobardía, no es vida. Por eso odio a los indiferentes. La indiferencia es el peso muerto de la historia. Es la bola de plomo para el innovador, es la materia inerte en la que a menudo se ahogan los entusiasmos más brillantes, es el pantano que rodea a la vieja ciudad y la defiende mejor que la muralla más sólida, mejor que las corazas de sus guerreros, que se traga a los asaltantes en su remolino de lodo, y los diezma y los amilana, y en ocasiones los hace desistir de cualquier empresa heroica. La indiferencia opera con fuerza en la historia. Opera pasivamente, pero opera. Es la fatalidad, aquello con lo que no se puede contar, lo que altera los programas, lo que trastorna los planes mejor elaborados, es la materia bruta que se rebela contra la inteligencia y la estrangula. Lo que sucede, el mal que se abate sobre todos, el posible bien que un acto heroico (de valor universal) puede generar no es tanto debido a la iniciativa de los pocos que trabajan como a la indiferencia, al absentismo de los muchos. Lo que ocurre no ocurre tanto porque algunas personas quieren que eso ocurra, sino porque la masa de los hombres abdica de su voluntad, deja hacer, deja que se aten los nudos que luego sólo la espada puede cortar, deja promulgar leyes que después sólo la revuelta podrá derogar, dejar subir al poder a los hombres que luego sólo un motín podrá derrocar.

La fatalidad que parece dominar la historia no es otra que la apariencia ilusoria de esta indiferencia, de este absentismo. Los hechos maduran en la sombra, entre unas pocas manos, sin ningún tipo de control, que tejen la trama de la vida colectiva, y la masa ignora, porque no se preocupa. Los destinos de una época son manipulados según visiones estrechas, objetivos inmediatos, ambiciones y pasiones personales de pequeños grupos activos, y la masa de los hombres ignora, porque no se preocupa. Pero los hechos que han madurado llegan a confluir, pero la tela tejida en la sombra llega a buen término: y entonces parece ser la fatalidad la que lo arrolla todo y a todos, parece que la historia no sea más que un enorme fenómeno natural, una erupción, un terremoto, del que son víctimas todos, quien quería y quien no quería, quien lo sabía y quien no lo sabía, quien había estado activo y quien era indiferente. Y este último se irrita, querría escaparse de las consecuencias, querría dejar claro que el no quería, que el no es el responsable. Algunos lloriquean compasivamente, otros maldicen obscenamente, pero nadie o muy pocos se preguntan: si yo hubiera cumplido con mi deber, si hubiera tratado de hacer valer mi voluntad, mis ideas ¿habría ocurrido lo que paso? Pero nadie o muy pocos culpan a su propia indiferencia, a su escepticismo, a no haber ofrecido sus manos y su actividad a los grupos de ciudadanos que, precisamente para evitar ese mal, combatían, proponiéndose procurar un bien. La mayoría de ellos, sin embargo, pasados los acontecimientos, prefiere hablar del fracaso de los ideales, de programas definitivamente en ruinas y de otras lindezas similares. Recomienzan así su rechazo de cualquier responsabilidad. Y no es que ya no vean las cosas claras, y que a veces no sean capaces de pensar en hermosas soluciones a los problemas más urgentes o que, si bien requieren una gran preparación y tiempo, sin embargo, son igualmente urgentes. Pero estas soluciones resultan bellamente infecundas, y esa contribución a la vida colectiva no está motivada por ninguna luz moral; es producto de la curiosidad intelectual, no de un fuerte sentido de la responsabilidad histórica que quiere a todos activos en la vida, que no admite agnosticismos e indiferencias de ningún género.

Odio a los indiferentes también porque me molesta su lloriqueo de eternos inocentes. Pido cuentas a cada uno de ellos por cómo ha desempeñado el papel que la vida le ha dado y le da todos los días, por lo que ha hecho y sobre todo por lo que no ha hecho. Pido cuentas a cada uno de ellos por cómo ha desempeñado el papel que la vida le ha dado y le da todos los días, por lo que ha hecho y sobre todo por lo que no ha hecho. Y siento que puedo ser inexorable, que no tengo que malgastar mi compasión, que no tengo que compartir con ellos mis lagrimas. Soy partisano, vivo, siento en la conciencia viril de los míos latir la actividad de la ciudad futura que están construyendo. Y en ella la cadena social no pesa sobre unos pocos, en ella nada de lo que sucede se debe al azar, a la fatalidad, sino a la obra inteligente de los ciudadanos. En ella no hay nadie mirando por la ventana mientras unos pocos se sacrifican, se desangran en el sacrificio; y el que aun hoy está en la ventana, al acecho, quiere sacar provecho de lo poco bueno que las actividades de los pocos procuran, y desahoga su desilusión vituperando al sacrificado, al desangrado, porque ha fallado en su intento.

Vivo, soy partisano. Por eso odio a los que no toman partido, por eso odio a los indiferentes.

12 d'Octubre, res a celebrar ni aquí ni a l'altra banda de l'Atlàntic.

ABYA YALA* era es y será un continente maravilloso donde los hombres viven en libertad, en armonía con la naturaleza. Por eso los PUEBLOS ORIGINARIOS que habitamos esta Pacha (tierra) seguimos pensando que nadie es dueño de la Tierra, la recibimos cuando nacemos, y la deberíamos devolver a la naturaleza más próspera y fértil cuando nos vamos. Lo importante es reflexionar.

Repudiamos y expresamos:
La colonización llevada a cabo por el Imperio Español, constituyó el mayor genocidio de la Historia Universal. Este sistema, basado en el saqueo de metales preciosos de nuestra Abya Yala, instaló la esclavitud, el exterminio y la deculturación de nuestros pueblos y la de los hermanos africanos, que fueron violentamente arrancados de sus tierras. Contra estos atropellos, se alzaron nuestros héroes: Tupac Amaru, Micaela Bastidas, Bartolina Sisa, Tupac Katari, Caupolican, Juan Chalimín y Lautaro entre otros.

Con la conformación de los nuevos Estados, este proceso continuó: las campañas al Chaco, al noroeste y a la Patagonia, con el objetivo de apropiarse de los territorios y sus recursos naturales para ser repartida entre la oligarquia nacional y extranjera. Esto implicó la matanza y el sometimiento de niños, mujeres y hombres, la concentración de estas riquezas siguen hoy en día (Soros, Benetton, Turner, Seabord Corp, Tompkins, Lewis, Barrick Gold, Repsol, Endesa, etc)

Esta política pública actual, es muy concreta, sigue el desalojo y el genocidio, pero esta vez con “instrumentos legales” y con la complicidad de las burocracias nacionales como el INAI (Instituto Nacional de Asuntos Indígenas) y los Gobiernos Provinciales.

El genocidio continúa a travès de las fumigaciones, los desmontes, la explotación minera y la consecuente contaminación de suelos y ríos.

Sin embargo, nuestros pueblos están dispuestos a seguir resistiendo para terminar con el saqueo y dependencia en nuestra América.

Por todo esto decimos que….
El 12 de octubre no hay nada que festejar.

Democràcia directa ja!

La paraula democràcia és d'origen grec i el seu significat és conegut per tots "demos" = poble i "kratos" = poder o govern. És a dir, el poder o el govern del poble. En època moderna, i més concretament a l'Espanya moderna, el significat d'esta paraula s'ha quedat relegat a allò que parlant en propietat anomenaríem democràcia representativa, és a dir, un sistema en el que cada determinat temps el poble elegix a uns individus que en faran de representants a les diferents càmeres (congrés, senat, parlament, ajuntaments...) des d'on és fa i és desfà el present i el futur de la nostra societat. Tot molt bonic. Ara bé, si analitzem més de prop el funcionament del sistema polític actual veurem que esta representativitat és mínima. Veiem que per exemple a Catalunya està governant un partit polític que, tot i haver obtingut una amplia victòria, va ser votat per poc més del 21% dels electors. Segons els números oficials va obtindre un 38% però hem de tindre en compte que l'abstenció, els vots blanc i nuls van sumar més del 45%, a nivell local... només cal que feu números. A més tots sabem que moltes vegades votar al partit A no vol dir estar-ne a favor sinó que simplement s'està votant en contra del partit B. Per a molts ciutadans anar a votar es fruit d'una obligació social o fins i tot moral ja que ens intenten fer creure que l'única manera de participar i d'incidir en els afers polítics de la nostra societat és a través de les urnes i dels partits. Només per a una minoria votar és conseqüència del convenciment o de la confiança en aquells a qui dóna el vot. A tot això, a més cal sumar el dèficit democràtic que representa la dependència de partits, governs i estats sencers d'aquells que ostenten el control de l'economia: bancs, grans fortunes, empreses transnacionals i òrgans financers internacionals.

El sistema representatiu de partits afavorix que la ciutadania ens desentenguem del funcionament i la gestió de les institucions i d'esta manera permet que ens dediquem en plenitud a les tasques que la societat contemporània ens assigna, és a dir, produir i consumir sense qüestionar-nos massa el sistema. Ara bé, la crisi actual està fent-nos despertar del somni de creixement inesgotable en el que havíem estat els darrers anys i pareix que la ciutadania som cada vegada més conscients tant dels dèficits democràtics del sistema polític com de les necessàries transformacions que cal aplicar al sistema econòmic per a que este, en la seua obsessió de créixer fins a l'infinit, no acabe engolint-se tots els avanços socials i humans aconseguits al llarg de la història. El fracàs polític, social i humà dels règims feixistes i del comunisme no valida l'actual binomi pseudodemocràcia-capitalisme com a millor dels sistemes possibles. Perquè limitar-nos la capacitat de gestionar les nostres vides i de construir una societat i un futur més justos per a nosaltres i els nostres fills?

A nivell polític cal buscar alternatives, no estic parlant de destruir el sistema parlamentari o representatiu però sí millorar-lo, fer-lo més transparent, més pròxim a la gent i menys esclau dels poders econòmics. A la vegada cal buscar altres fórmules complementàries per tal d'aprofundir en els valors i els mecanismes democràtics de la nostra societat. Una ciutadania activa i participativa requerix eines per tal de poder involucrar-se en els afers de l'estat i de les institucions. Estes eines existixen i estan amplament desenvolupades en països com Suïssa, Itàlia o estats com Califòrnia. Per una banda tenim els referèndums, per l'altra les Iniciatives Legislatives Populars (en les que la població a través de la recollida de signatures demana que el congrés o el parlament voten sobre una temàtica o proposició concreta), però es clar, ambdós instruments estan extremadament limitats per l'actual constitució espanyola. A nivell estatal els referèndums només poden ser convocats pel rei a instàncies del president del govern i mai poden tindre caràcter vinculant, sempre seran merament consultius. Les ILPs per la seua banda no estan permeses per temàtiques molt rellevants com ara la modificació de les lleis orgàniques, de les qüestions tributaries o en la proposició de reformes constitucionals. Cal per tant una modificació dels articles de la Constitució Espanyola que veten estos dos instruments de democràcia directa, i no pensésseu que és utòpic plantejar esta necessitat de canvi. Espanya és un dels països que menys ha modificat la seua constitució des que es va crear, tot i que, és una constitució sorgida i en bona part hereva del període dictatorial. El text constitucional va ser creat en un context molt concret i va introduir bona part dels recels i temors de l'època en els seus articles, això fins a cert punt es normal. El que no és normal es que aquell text podríem dir “circumstancial” es blindés de tal manera que fos gairebé impossible modificar-lo.

La democràcia directa potser no resoldrà tots els problemes socials, econòmics i polítics que estem patint però si farà que la ciutadania puguem agafar el timó i decidir cap a on dirigir-nos com a societat. Des de l'assemblea d'Ulldecona Indignada s'ha estat treballant, junt amb juristes de diferents assemblees de l'estat, per a l'elaboració d'una acció de recollida de signatures per fer una petició al govern (utilitzant el dret a petició col·lectiva regulat per la llei orgànica 4/2001) per tal que s'inicie un procés de reforma constitucional dels articles que limiten el desenvolupament d'una veritable democràcia directa i ciutadana. Es possible un canvi així? Tot depèn de la capacitat que tinguem de pressionar a la classe política per tal que renuncien a part del seu poder i consoliden els mecanismes necessaris per a que nosaltres ens en re-apropiem. Lamentablement estem a les seues mans i tenint en compte el tarannà de la majoria de polítics la cosa està difícil.

Pàgina oficial de la campanya de recollida de signatures.

Torfason (un dels impulsors de la revolució islandesa) explica a Pl. Catalunya la Revolució Islandesa

Hördur Torfason en Plaça Catalunya (eng-esp) from ialb samot on Vimeo.

Palestina, Apartheid i el Diluvi Universal

Le monde diplomatique (Abril 2009)

Hi ha algun lloc del món on es respecten menys els drets humans que a Palestina? Les imatges parlen, mirem estos dos mapes. Al primer apareix Cisjordània com un arxipèlag en el que les illes són les zones habitades pels palestins, i on les aigües, com si del diluvi universal que tant bé coneixen els judeo-cristians es tractés, són els assentaments israelites i les zones  controlades per l'estat d'Israel (on "per casualitat" es troben la majoria d'aqüífers de la regió). En el segon és mostra el mapa de Cisjordània ressaltant les zones de control israelià, palestí i les carreteres que convertixen la regió en una gran presó per als palestins. Algú creu que és pot viure en estes condicions? 

Aquí no apareix Gaza on el bloqueig israelià i egipci (tot i que ara sense Mubarak s'està començant a obrir la frontera egípcia) fa que les condicions de vida siguen encara pitjors! On estan els defensors dels drets humans i la justícia internacional? ONU! OTAN! La Haia! Hay alguien ahí!?!? L'exèrcit gadafista potser va atacar als manifestants, però que va fer al 2009 l'exèrcit d'Israel? Fins quan tolerarem tanta la hipocresia? 

Caldria que els "Indignats" incloguéssem en els punts a debatre la necessitat d'una justícia i uns organismes internacionals transparents, coherents i sobretot sense el doble raser i la hipocresia que impera actualment. Evidentment estos valors cal primer aplicar-los a casa però la realitat és que el que passa amb les relacions internacionals i concretament amb el cas del terrorisme i apartheid aplicat impunement per l'estat d'Israel és realment INDIGNANT.

Convocades concentracions de reflexió democràtica arreu de l'estat

Este cap de setmana hem d'estar als carrers i a les places per a entre tots decidir quin camí volem que la nostra societat seguisque, és a dir, quin sistema polític i econòmic volem per a nosaltres i els nostres fills.

Parlem, debatem, reflexionem, ningú mos ho pot impedir!! 

 

Al territori hi ha convocades concentracions i acampades de reflexió a Benicarló, Tortosa, Amposta i Vinaròs, acampem o passem-nos per alguna d'elles i fem sentir la nostra veu!

 

Violència racista a Grècia

Cal que prestem atenció al que està passant a Grècia estos dies ja que tenint en compte els discursos racistes utilitzats en estes eleccions municipals probablement no tardarem en viure fets similars a casa nostra. El 10 de Maig un grec de 44 anys va ser assassinat en un barri d'Atenes poblat majoritàriament per immigrants, suposadament mentre tres persones no identificades li intentaven robar una càmera de vídeo. Com a resposta a este assassinat grups neonazis van organitzar una manifestació anti-immigrants els integrants de la qual apallissaven tot individu amb pell fosca que es creués pel seu camí, el resultat va ser de 12 immigrants hospitalitzats i un de mort per arma blanca. Al mateix temps es va muntar una contra-manifestació anarquista que pretenia aturar als feixistes, la policia que custodiava als manifestants feixistes no només va atacar als manifestants anarquistes sinó que a més va entrar i desallotjar dos cases ocupes com a represàlia. Els grups feixistes porten ja diversos dies sembrant el terror pels carrers dels barris amb majoria de població immigrada, pareix ser que amb el consentiment policial, i els anarquistes intenten respondre a estos actes amb contra-manifestacions i atacs als grups feixistes (realment és encoratjador veure que hi ha gent disposada a tot per lluitar contra la discriminació i el feixisme). No obstant, els atacs feixistes, les baralles entre manifestants més la brutalitat policial han causat nombrosos ferits de diversa gravetat, un d'ells en  estat  de com a a causa dels cops de porra dels policies.

Quin és l'origen de tota esta violència? Alguns diran que l'assassinat d'un grec suposadament per uns delinqüents estrangers (si es que ho eren) però la realitat és que hi ha assassinats constantment i no comporten tota esta bogeria, o és que només els immigrants assassinen a gent innocent? A l'estat espanyol hi ha cada setmana assassinats de dones a mans dels seus marits, espanyols quasi sempre per cert. Com a resposta a estos actes, veiem a grups de dones sortir al carrer i començar a linxar tot home que se'ls creue per davant? No.

El racisme, l'odi i la temor cap a l'immigrat són les causes reals dels fets que estan passant a Grècia i que poden passar també aquí, de fet n'hem vist ja més d'un exemple. Estes són les conseqüències de fomentar el racisme i l'odi a l'altre. Els discursos incendiaris de partits racistes com el PP i PxC estan fent créixer les tensions entre comunitats, l'últim exemple mos l'ha donat el candidat del PP a l'alcaldia de Tortosa afirmant que els immigrants han introduït malalties que estaven eradicades com la tuberculosi o el xarampió, la veritat és que mai han estat eradicades del tot i el problema actual és que estan apareixent soques resistents als antibiòtics. Els resultats de tanta irresponsabilitat política estan encara per veure però l'augment de la desconfiança i la temor només mos pot aportar més conflictes i inseguretat. Si volem viure pacíficament hem d'aprendre a interpretar els fets pel que són i no a partir de prejudicis i odis de tot tipus, si un immigrant mata a un català ha d'anar a la presó igual que hi ha d'anar un català. Ara bé, no és pot considerar a tota la comunitat d'immigrants culpable d'allò que ha fet un dels seus membres, al igual que no és pot dir que tots els homes espanyols són uns assassins de dones.

Aquí informació actualitzada sobre el que està passant a Grècia.

Desmuntant rumors contra la immigració

"Casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d'algú"



Per als que no entenen que tots som diferents i tots som iguals.



Feia temps que volia escriure un article que contrarestés amb dades alguns dels rumors que circulen per la nostra societat sobre la immigració i que tantes discussions mos costen als que creiem que la immigració és un fet social, cultural i econòmic positiu per a la nostra societat. Vaig estar buscant informació sobre rumors relacionats amb la immigració i vaig adonar-me que ja fa anys que hi ha estudis que desmunten amb dades objectives moltes de les mentides que col·loquen a la població immigrada al centre de tots els mals de la nostra societat. Tot i això, els rumors, immunes a tota informació racional i comprovable, seguixen escampant-se com la pólvora per la nostra societat i com la pólvora mateix creen incendis (encesos per una classe política irresponsable i manipuladora) on hauria d'haver-hi convivència i respecte. Finalment, m'he decidit a escriure per la indignació que m'han provocat uns cartells electorals de PxC que deien: "primer els de casa" "per un millor control de la immigració". Què vol dir primers els de casa? Este partit (i no és l'únic) està fent de la mentida i l'odi a l'altre la seua arma electoral, el que més m'ha indignat ha sigut imaginar el que deuen pensar els immigrants i fills de la immigració al veure estos missatges. Jo personalment ho tinc clar, casa meva és casa de tots menys de qui fomenta l'odi i la discriminació.

Anem als fets, hi ha molta gent que pensa que els immigrants reben més ajudes de l'estat i que en molts de casos pel simple fet de ser immigrants passen per davant dels nacionals, o també diuen que els estrangers estan saturant la Seguretat Social i l'estat del benestar (si és que aquí ha existit mai). En que és basen per dir això? Normalment la gent que fa este tipus d'afirmacions se basen en experiències personals que han viscut o algú els ha contat: "la meua veïna que és catalana va anar a demanar una beca de menjador i no li van donar i després va anar una marroquina i a ella sí que li van donar sí, i l'home de la meua veïna està al paro en canvi l'altre treballa". A partir d'esta experiència viscuda o inventada el rumor neix, creix i és reprodueix, i així l'aversió cap a la població immigrada va creixent i el racisme troba una base suposadament "real" a partir de la qual és justifica. Segurament, en este cas concret ningú s'ha plantejat que el pare marroquí pot estar treballant en negre per a un empresari sense escrúpols que s'aprofita de la pobresa aliena per fer gran el seu negoci i que com a conseqüència d'això a l'hora de demanar la beca la família marroquí a efectes legals no té ingressos mentre la catalana té el subsidi de l'atur. Esta és només una explicació racional, n'hi podria haver moltes més abans de dir que se'ls hi ha donat la beca per ser immigrants! 

 

Quina és la realitat legal i en dades sobre la utilització dels serveis socials i sanitaris? A nivell legal està clar, la Llei 4/200 d'11 de gener diu: "Els estrangers residents tindran dret als serveis i a les prestacions socials, tant als generals i bàsics com als específics, en les mateixes condicions que els espanyols". Ni més ni menys, i l'econòmic és l'únic criteri a considerar. En termes estadístics la cosa encara està molt més clara i es fa patent que al contrari del que molta gent pensa els immigrants utilitzen menys els serveis socials tot i estar en una situació econòmica molt pitjor. La població immigrada a l'estat espanyol és del 12,17 % i només utilitzen un 6,8% del total d'intervencions dels serveis socials, tot i que entre els immigrants hi ha un 30% de pobresa i entre els nacionals un 18% (Immigració i l'estat del benestar a Espanya). Si mirem la ciutat de Barcelona les dades són encara més clares, a la ciutat el 17,8% de la població és estrangera i només representen un 5,3 % del total d'usuaris dels serveis socials de la ciutat (Manual per combatre rumors i estereotips sobre diversitat cultural).

Pel que fa a l'assistència sanitària el percentatge d'estrangers afiliats a la Seguretat Social fa uns quants anys que ronda el 10% (molts treballen a l'economia submergida la qual cosa els exclou del sistema d'assistència social) mentre la despesa sanitària dedicada a la població immigrada era l'any 2007 d'un 5% (Immigració i l'estat del benestar a Espanya). A més, segons el mateix estudi només un 1% dels estrangers, la meitat comunitaris, reben algun tipus de pensions. Per tant, la contribució a la Seguretat Social dels immigrants és molt més alta que la seua despesa i, de fet, tenint en compte l'envelliment de la població espanyola sense les seues aportacions probablement la Seguretat Social s'hagués col·lapsat ja fa temps. A Catalunya, segons el Departament de Salut de la Generalitat, tot i representar l'any 2006 un 13% de la població la despesa sanitària destinada als estrangers va ser només del 4,3%. Per altra banda, les dades demostren que els immigrants van al metge la meitat que els autòctons i tenen un consum farmacèutic un 41% inferior als catalans (Manual per combatre rumors i estereotips sobre diversitat cultural).

Tenint en compte estes dades, com és pot seguir pensant que els immigrants es queden amb totes les ajudes i s'aturen la sanitat si de fet és gràcies a les seues aportacions que el sistema s'aguanta? I el que és més greu com un partit polític pot utilitzar com eslògan de campanya "primer els de casa" sabent que la població estrangera aporta més del que gasta? En casos com este últim la justícia sí hauria d'actuar: la famosa llei de partits que s'ha utilitzat únicament contra l'independentisme basc diu que el seu objectiu és impedir que "un partido político pueda, de forma reiterada y grave, atentar contra ese régimen democrático de libertades, justificar el racismo y la xenofobia o apoyar políticamente la violencia y las actividades de las bandas terroristas". El discurs de PxC (i també el del PP) no només justifica sinó que promou el racisme i la xenofòbia, per tant, crec que ja va sent hora d'utilitzar esta llei per a prendre alguna acció que ara sí afavorisca la democràcia.

La nostra societat ha experimentat grans canvis demogràfics en la última dècada i és comprensible que hi haja certa por davant la nova realitat social i cultural en la que vivim, i més encara amb la crisi brutal en la que estem immersos però això no vol dir que tots els nostres mals ens els haja portat la immigració. Hem de ser crítics i qüestionar-mos tot allò que sentim encara que tothom ho repetisca. Els rumors sobre la immigració donen força al racisme i fomenten l'odi cap a la diferència, informar-se és la única manera de combatre racionalment el racisme. La cosa no s'acaba aquí, molts més rumors amb connotacions i conseqüències racistes circulen per la nostra societat. Entre tots podem fer-los callar!

Finalment, una darrera menció a la polèmica generada per la candidata del PP per a l'alcaldia d'Ulldecona que va deixar el següent comentari al facebook de Plataforma x Catalunya: “En mi pueblo no es CiU sino el PSC, los que llevan una mora en la lista municipal”. El problema aquí no està en dir-li mora sinó en considerar que la presència d'una marroquí a la llista d'algun partit és una cosa negativa o simplement digna de menció. Tot i que encara és més greu que una aspirant a alcaldessa deixe comentaris xenòfobs en un fòrum d'un partit com PxC.

Molt recomanable la web: http://www.bcnantirumors.cat/

Democràcia a l'espanyola

Si algú encara creia que vivíem en un estat democràtic ja pot començar a despertar perquè una vegada més s'ha demostrat que lo que tenim aquí s'allunya bastant del ideals democràtics. El que està passant a Euskadi n'és un dels exemples més indignants (tot i que no l'únic). Es va il·legalitzar Batasuna dient que eren terroristes camuflats i que no condemnaven la violència, després es va anar fent el mateix amb les diverses alternatives afins a Batasuna que van anar apareixent, finalment va aparèixer SORTU amb un plantejament diferent a la resta, per primera vegada l'esquerra abertzale condemnava la violència però PP i PSOE junt amb el Tribunal Suprem van carregar-se-la igualment, ara a BILDU, tot i ser una coalició amb un plantejament plural i estar clarament distanciada de la violència i de qualsevol plantejament terrorista, se li seguix impedint participar a les eleccions. Com s'aconseguix il·legalitzar tantes opcions polítiques en un sistema "democràtic"? Amb una llei de partits creada específicament per a n'este propósit i amb conseqüències tan extremes i absurdes com esta.

Per què no ho diuen clar? Se'ls seguix il·legalitzant perquè traient-los del mapa de partits el PP i el PSOE en surten beneficiats electoralment, a menys votants més percentatge de vots per a ells. Al mateix temps que això passa, tant PP com PSOE és presenten a les eleccions amb desenes de candidats implicats en casos de corrupció o es permet que partits feixistes i públicament racistes també hi participen. Visca la democràcia! Quina vergonya de país, i després es van enviant avionets de guerra per a "afavorir" la democràcia al món àrab...

"Al final algú està ficant una mica de coneixement, lo Tribunal Constitucional ara permet a Bildu presentar-se a les eleccions. Tot i això, lo que està passant demostra lo poc objectiva i lo polititzada que està la justícia"

PER QUÈ NO ÉS PARLA DE LA REVOLUCIÓ ISLANDESA? (Part 3)

A finals de l'any passat és va portar a terme el procés d'elecció de l'assemblea constituent (òrgan que seria l'encarregat de reescriure la constitució). Este procés electoral va resultar ser poc engrescador per a la població i el dia de les votacions només hi va participar un 36% de la població. A més, poc després la Cort Suprema, formada per 3 juristes dos dels quals no elegits, va decidir invalidar els resultats per unes suposades errades de forma en el procés: poc aïllament de les meses de votació, paperetes numerades, votacions en capses de cartó en comptes d'urnes de fusta. De moment el procés està aturat a l'espera del veredicte de la Cort Suprema o de la realització d'unes noves votacions. Com veieu, no només a l'estat espanyol hi ha òrgans antidemocràtics que tenen més poder que el conjunt dels ciutadans. 

Fa cosa d'un mes, la coalició verds-socialdemòcrates havia arribat a un acord amb el FMI pel qual s'aniria tornant el deute adquirit a l'illa amb unes condicions més avantatjoses que abans (la qual cosa no vol dir que fossen justes), no obstant, el nou pacte havia de ser acceptat en referèndum pel poble. Així, el passat 9 d'abril és va tornar a preguntar als islandesos si ja estaven disposats a pagar la factura dels seus bancs, la resposta va ser una altra vegada contundent: NO! Amb el 75% de participació, un 60% dels votants és van negar un altra vegada a carregar amb el deute adquirit pels banquers del seu país. A més, el NO ha posat de relleu la distància existent entre la classe política (de tots els colors) i la població civil, ja que tot i les esperances que s'havien dipositat en el nou govern d'esquerres, s'ha vist com estos també han acabat plegant-se davant les exigències de la Unió Europea i del FMI.

Però el mitjans de masses seguixen sense parlar-ne, al menys a l'estat espanyol, i posaria les mans al foc que a Portugal encara se n'ha parlat menys. Hi ha temor que passe el mateix que a Islàndia i que la ciutadania és negue a  pagar el deute generat per banquers i especuladors. Si el model islandès s'estengués i els governs preguntessen a la població abans d'hipotecar l'economia d'un país, de demanar préstecs per pagar deute o d'injectar milers de milions per a salvar els bancs, molt probablement la gent s'hi negaria, el deute impagat creixeria ràpidament i això  faria col·lapsar ja definitivament el sistema capitalista.  A Grècia i Irlanda els van marcar el gol abans que a Islàndia. A Portugal li han marcat després, i a tots tres països sense referèndums ni històries, potser si els mitjans s'haguessen fet més ressò de tot lo succeït a l'illa atlàntica, la ciutadania portuguesa no hagués estat tan favorable a que el seu govern demanés un préstec de 80000 milions d'Euros, és a dir més de 7000 d'euros per habitant, per a tapar el forat generat per la mala gestió dels seus polítics.  Com ja s'ha dit a l'estat espanyol no és parla de tot això, suposo que sou conscients de perquè: Quin Estat està previst que sigue el pròxim en trobar-se en una situació similar?

WHO'S GONNA BE THE NEXT TO RISE UP AND CHANT? (Qui serà el pròxim en revoltar-se i cridar?)

PER QUÈ NO ÉS PARLA DE LA REVOLUCIÓ ISLANDESA? (Part 2)

El nou govern format per verds i socialdemòcrates tenia l'objectiu principal de renegociar el préstec del FMI per a fer-lo més tragable i a la vegada ajudar a qui més ho necessites. Molts ciutadans no satisfets ni amb allò aconseguit fins el moment  ni amb les propostes del nou govern, van començar a plantejar que allò que realment feia falta era canviar la constitució i la llei electoral per a aconseguir un sistema de democràcia més directa on el poder estigués en mans de la gent i no en les de la classe política. En mig de tot este moviment l'any 2010 es va crear un partit anomenat "el millor partit" que pretenia participar a les municipals de Reyjkjavíc. El millor partit estava format majoritàriament per gent relacionada amb els moviments artístics més alternatius i vanguardistes de l'illa. Tenien un programa molt original i fins i tot absurd que era una crítica explícita a la classe política i a totes les mentides amb les que constantment s'omplin la boca, només cal dir que tancaven el programa amb esta frase "podem prometre encara més, ja que de tota manera no pensem complir-ho". Lo curiós del cas va ser que davant el desprestigi total de la classe política "el millor partit" va guanyar les eleccions i es va fer amb el poder de la capital d'Islàndia, que no és qualsevol cosa tenint en compte que a Reykjavíc hi viu el 60% de la població de l'illa. En el discurs inaugural el nou alcalde Jón Gnarr va dir que no compliria les promeses electorals fetes però que lluitaria per que banquers i polítics corruptes anessen a la presó i també per a reconstruir la societat des de la base, explorant principis llibertaris. 

La primera ministra del país que havia agafat el  càrrec de manera interina, va ser confirmada com a tal en les eleccions de 2009. Tenint en compte que és obertament lesbiana, es va convertir així en la primera primera ministra gay del món (al menys de manera oficial). El matrimoni entre persones del mateix sexe es va legalitzar a l'illa poc després. El nou govern també va nacionalitzar els bancs fallits i es va comprometre a perseguir i empresonar els banquers que havien portat l'economia del país a l'estat en ruïnes en el que es trobava. El procés de cerca i captura encara esta obert i poc a poc van caient tots els culpables.  A més, el parlament va aprovar un projecte de llei anomenat Iniciativa Mediàtica Moderna Islandesa, amb l'objectiu de convertir l'illa en un refugi per a la llibertat d'expressió i informació que entre altres coses permetrà acollir i alliberar de riscos jurídics a servidors i portals informatius que publiquen informació secreta i confidencial.

Els canvis es van anar encadenant i va arribar l'hora de complir una de les demandes més importants de la població, reescriure la constitució. Per a fer-ho  el Novembre de l'any passat es van organitzar unes eleccions en les que qualsevol podia convertir-se en candidat  i de les quals sortirien els 31 responsables de modificar l'antiga constitució. Es van presentar 523 candidats i a tots se'ls va donar el mateix temps a la radio per a exposar els seus principis. A més, es va desenvolupar un projecte de participació ciutadana on 1000 persones elegides a l'atzar van expressar els seus punts de vista sobre les modificacions que calia fer a la constitució, el document resultant es va donar als 31 elegits per a que fos punt de partida a l'hora de reescriure la constitució.

Tot este procés sona molt bé, no? És una revolució en tota regla i un procés de transformació de la societat suficientment radical i profund (i en un país europeu!) com per a ser protagonista de portades de diaris i centre de debats televisius. Algú ha vist alguna portada o algun telenotícies o, sent més humils, alguna noticia a una pàgina interior d'algun diari de l'estat espanyol? Jo no. Per què? Evidentment perquè és un procés que no interessa als que controlen els mitjans de masses ja que ells mateixos o si no els seus socis són els que fan i desfan dins el món financer, i possiblement molts d'ells acabarien tancats a la presó si esta revolució s'escampés per tota Europa (tenint en compte la similitud de la situació islandesa amb la de molts països europeus no seria tant difícil que això passés). Com hem vist en el cas del món àrab, les revoltes són contagioses però fa falta que algú escampe la pólvora. En el món àrab Al Jazeera, Al Arabiya i alguns mitjans occidentals han fet esta funció i n'estem veient les conseqüències. En el cas Islandès els mitjans han fet el contrari, al no dir res no només han evitat que la pólvora s'escampés fora de l'illa sinó que a més han xopat la que n'hi havia dins, dificultant així la consolidació del procés revolucionari (en parlaré a la Part 3).