EL MÓN ÀRAB CONTRA LA TIRANIA

Les revoltes que s'estan succeint als països musulmans ens han obert els ulls a una realitat que fins fa poc vèiem inimaginable. La societat civil d'estos països era vista com inexistent o en tot cas desorganitzada i incapaç de mobilitzar-se en busca d'un objectiu comú. Res més lluny. En qüestió de setmanes les revoltes s'han anat escalonant fins convertir-se en una revolta quasi global dins el món àrab. Mohamed Bouazizi poc es podia imaginar quan es va prendre foc que el seu acte seria el revulsiu per a la primera revolució global del segle XXI. Les reaccions davant estos fets aquí, a casa nostra, han sigut contradictòries i dignes d'anàlisi, en este article n'intento fer un petit resum.

Quina ha sigut l'actitud dels polítics occidentals davant la revolta generalitzada contra els tirans amb els quals havien mantingut tan bones relacions? Amb Ben Alí de Tunísia no va haver-hi grans discursos, és va mantenir una actitud expectant, ja que la cosa va acabar relativament ràpid i la importància del país en l'escena global és força limitada. Amb Egipte l'enfocament va canviar i vam començar a veure com són d'hipòcrites les relacions internacionals, Obama és quedava tallat en mig dels seus discursos superat per la velocitat en que tot succeïa i incapaç de posicionar-se del cantó dels manifestants pro-democrates per por de perdre un aliat imprescindible en el conflicte israelo-palestí, els europeus com sempre anaven a remolc del seu homòleg nord-americà. Passats uns dies i davant l'ensorrament obvi del règim de Mubarak tots es van afanyar a denunciar amb veu baixa al tirà, cosa que no van tindre cap efecte sobre el poble Egipte, com es va poder veure la influència de les potències europees a la zona és una ombra del que va ser. Més tard, a Líbia hem vist actituds vergonyoses de molts caps d'estat europeus a l'hora de criticar les atrocitats comeses per Gadafi i els seus, pareix ser que els interessos econòmics que la majoria de potències europees tenen a Líbia estan per damunt de la defensa dels Drets Humans. Finalment i davant les massacres de manifestants els dirigents europeus no han tingut més remei que prendre una actitud més crítica contra els fets que han succeït, tot i que encara molt lluny d'allò que caldria esperar.

Per altra banda, hi ha molta gent temorosa (tant polítics com ciutadans) de cap a on poden tirar estos països en quant el poble pugue votar lliurement, es tem la deriva cap a estats islàmics anti-occidentals com l'Iran, i en la ment de molts està la franja de Gaza on Hamas va traure majoria absoluta en unes de les eleccions més democràtiques fetes fins ara a Orient Mitjà, rapidament després les eleccions tant George W. Bush com Ehud Olmert van tancar qualsevol via de diàleg amb Hamas, i els van deslegitimar políticament titllant-los d'organització terrorista. Es clar, democràcia sí però només en quant afavorix els nostres interessos. Això podria passar a altre països musulmans? Difícilment ja que pocs països estan en una situació tant extrema com Palestina però en cas de que succeís hauríem de preguntar-nos perquè. Perquè molts musulmans (i no únicament musulmans, mirem sinó l'auge del bolivarisme a Amèrica llatina) elegix el discurs de la confrontació amb occident o Israel com a bandera? Que ha estat fent l'ex-imperi nord-americà durant les últimes dècades tant al Magreb com a Orient Mitjà? Exactament el mateix que va fer a Amèrica llatina al llarg dels segles XIX i XX, envair i bombardejar per una banda i recolzar, quan no implantar règims dictatorials que, això sí, tant a nivell polític com econòmic estaven del costat d'occident, això s'ha anat sumant al sentiment anti-europeu generat durant i després del període colonial. A més a més, el conflicte palestí (sense oblidar el petroli, ni Afganistan, ni Iraq...) ha sigut un focus constant de tensió entre el món àrabo-musulmà i occident. La política expansionista i d'apartheid d'Israel està tensant cada vegada més la corda a la regió i els arguments de la comunitat internacional per no condemnar Israel s'estan reduint a l'absurd, fins quan? El canvi polític i social en el qual està immers Egipte i tot el món àrab aportarà una nova dimensió al conflicte, la posició del  poble egipci no serà tan pròxima als interessos sionistes i això obligarà a Israel i als seus aliats a replantejar la situació per tal d'evitar una nova guerra.

Les revoltes al món àrab són esperançadores, obren nous camins per a la democràcia i per al poder popular en zones on fins ara pareixia impossible. El destí cap al qual portarà tot este procés és encara incert. Nosaltres podem també actuar per a afavorir la llibertat i la pau a la regió, hem d'exigir als nostres governants la ferma denúncia de tots els actes que violen els Drets Humans i el processament penal dels seus perpetradors. En estos actes cal incloure tant les massacres actuals dels dictadors àrabs com també els mètodes feixistes de l'estat d'Israel, o del marroquí amb la repressió al Sàhara. Cal que des d'occident es face una defensa ferma de la llibertat i la democràcia sense ambigüitats ni hipocresies per a TOTS els pobles del món, només així es pot evitar el creixent anti-occidentalisme i la radicalització dels nous moviments polítics i socials que estan apareixent al món àrab.

IMMERSIÓ LINGÜÍSTICA??? Una espècie en perill d'extinció...

Seguint la línia  del Tribunal Constitucional quan es va re-inventar l'Estatut d'Autonomia, el Suprem ha donat la raó a tres famílies que demanen que els seus fills siguen escolaritzats també en castellà. S'ha de tindre en compte que esta sentència, de moment, només afecta als tres casos esmentats, a més, no es quantifica l'espai del castellà com a llengua vehicular, és a dir, no s'estableix quin percentatge de les classes haurien de ser, per a estos alumnes, en cada idioma. La cosa es quedaria aquí si no fos perquè la sentència senta jurisprudència i obre el camí a que es presenten nous recursos al tribunal, aconseguint així una cosa inaudita i a la vegada força inquietant, la judicialització de l'àmbit educatiu. En el cas que ara es produís una allau de demandes castellanitzants al Suprem, ens trobaríem en què un petit nombre de jutges espanyols decidirien quin sistema educatiu hem de tindre els més de set milions de catalans! És això democràcia?

L'educació és la base a partir de la qual es construeix i reconstrueix una societat, i som només els ciutadans i ciutadanes els que hauríem de tindre la capacitat de decidir quin tipus d'educació, és a dir de societat, volem. Però això no significa que cada ciutadà individualment ha de poder triar com escolaritzar son fill dins l'escola pública (això ho pot fer en un centre privat), al contrari, el sistema públic ha de ser decidit entre tots i per a tots amb l'objectiu d'assegurar la igualtat d'oportunitats per a tothom i a la vegada l'assoliment del model de país al qual s'aspira. El model català d'immersió lingüística és un referent internacional, i a casa nostra permet almenys que el català aguante (ja que no fa altra cosa) enfront una llengua tan potent com és l'espanyol. El nostre model assegura el coneixement de les dues llengües i, per tant, és imprescindible per a que Catalunya sigue una societat inclusiva i no dividida per raons lingüístiques. El fet que un element tant crucial pugue ser dictat per un grup de jutges fortament polititzats i totalment aliens a la realitat social i lingüística de Catalunya és un retrocés tant a nivell de qualitat democràtica com en relació a la dita autonomia política de Catalunya.

Per tot això, i davant els reiterats atacs contra la nostra identitat i llibertat, separar-nos d'Espanya s'ha convertit en l'única via per seguir sent un Poble sobirà. Per altra banda, a nivell individual i com a mestres que estimem la nostra llengua i volem el millor per a la nostra societat, la insubmissió civil és l'opció més digna i democràtica. Jo no faré les classes en castellà! I si volen que envien a l'exèrcit a obligar-me.

WIKILEAKS I EL MITJANS DE COMUNICACIÓ

Sens dubte, tindre accés als cables de wikileaks permet augmentar el control que tenim els ciutadans sobre els nostres governants, no obstant, les aportacions que mos fan no són tampoc grans novetats, més bé  corroboren coses que tots sabíem o pensàvem sobre la diplomàcia internacional i les relacions de poder globals. Però el que interessa aquí no és tant allò que diuen les filtracions sinó la manera com ens arriba el seu contingut. Els diaris que difonen els continguts de les filtracions tenen unes clares línies editorials basades en els interessos econòmics/ideològics dels seus propietaris. Per això, tot i que ningú, ni el propi govern nord-americà, posa en dubte la veracitat de les filtracions, els ciutadans hauríem de qüestionar-nos (com sempre per altra banda) com se'ns estan dient les coses i amb quina intencionalitat.

Sempre cal dubtar sobre que ens diuen els mitjans de masses però en el cas de Wikileaks cal anar amb especial precaució ja que al presentar-se les informacions a partir de documents externs als diaris (les filtracions) pareixeria que el mitjà simplement presenta una realitat objectiva, i no la construeix tal com passa amb les notícies periodístiques habituals. Res més lluny, les filtracions són en la majoria de casos interpretacions i/o suposicions fetes per diplomàtics nord-americans, i estes a la vegada seran analitzades, filtrades, passades a llenguatge periodístic i publicades baix la perspectiva del mitja en qüestió, és a dir, a nosaltres ens arriba una interpretació feta sobre una interpretació de la realitat i en els dos casos amb un clar biaix polític. Les filtracions estan disponibles per a ser consultades a la pàgina de l'organització però quin ciutadà es posarà a analitzar els centenars de milers de documents disponibles? Ningú, ens és més còmode agafar els diaris i veure quins són els wiki-titulars del dia. Tant amb les filtracions com amb la resta de notícies els mitjans construeixen versions pròpies del que passa i pretenen presentar-les al món com la Realitat, cal anar molt en compte en què creiem i perquè, ser crítics davant dels mitjans és una obligació si volem estar ben informats i posar límit a la influència que els poders mediàtics tenen sobre el que pensem.

Hi ha molts mitjans d'informació alternativa, en català tenim la web www.laccent.cat, o el setmanari www.setmanaridirecta.info, en castellà trobem per exemple www.rebelion.org, www.diagonalperiodico.net o www.monde-diplomatique.es entre altres. Este tipus de mitjans poden equilibrar el fort biaix informatiu present als mitjans de masses que monopolitzen el mercat de l'opinió pública.