dimarts, 26 d’abril del 2011

PER QUÈ NO ÉS PARLA DE LA REVOLUCIÓ ISLANDESA? (Part 3)

A finals de l'any passat és va portar a terme el procés d'elecció de l'assemblea constituent (òrgan que seria l'encarregat de reescriure la constitució). Este procés electoral va resultar ser poc engrescador per a la població i el dia de les votacions només hi va participar un 36% de la població. A més, poc després la Cort Suprema, formada per 3 juristes dos dels quals no elegits, va decidir invalidar els resultats per unes suposades errades de forma en el procés: poc aïllament de les meses de votació, paperetes numerades, votacions en capses de cartó en comptes d'urnes de fusta. De moment el procés està aturat a l'espera del veredicte de la Cort Suprema o de la realització d'unes noves votacions. Com veieu, no només a l'estat espanyol hi ha òrgans antidemocràtics que tenen més poder que el conjunt dels ciutadans. 

Fa cosa d'un mes, la coalició verds-socialdemòcrates havia arribat a un acord amb el FMI pel qual s'aniria tornant el deute adquirit a l'illa amb unes condicions més avantatjoses que abans (la qual cosa no vol dir que fossen justes), no obstant, el nou pacte havia de ser acceptat en referèndum pel poble. Així, el passat 9 d'abril és va tornar a preguntar als islandesos si ja estaven disposats a pagar la factura dels seus bancs, la resposta va ser una altra vegada contundent: NO! Amb el 75% de participació, un 60% dels votants és van negar un altra vegada a carregar amb el deute adquirit pels banquers del seu país. A més, el NO ha posat de relleu la distància existent entre la classe política (de tots els colors) i la població civil, ja que tot i les esperances que s'havien dipositat en el nou govern d'esquerres, s'ha vist com estos també han acabat plegant-se davant les exigències de la Unió Europea i del FMI.

Però el mitjans de masses seguixen sense parlar-ne, al menys a l'estat espanyol, i posaria les mans al foc que a Portugal encara se n'ha parlat menys. Hi ha temor que passe el mateix que a Islàndia i que la ciutadania és negue a  pagar el deute generat per banquers i especuladors. Si el model islandès s'estengués i els governs preguntessen a la població abans d'hipotecar l'economia d'un país, de demanar préstecs per pagar deute o d'injectar milers de milions per a salvar els bancs, molt probablement la gent s'hi negaria, el deute impagat creixeria ràpidament i això  faria col·lapsar ja definitivament el sistema capitalista.  A Grècia i Irlanda els van marcar el gol abans que a Islàndia. A Portugal li han marcat després, i a tots tres països sense referèndums ni històries, potser si els mitjans s'haguessen fet més ressò de tot lo succeït a l'illa atlàntica, la ciutadania portuguesa no hagués estat tan favorable a que el seu govern demanés un préstec de 80000 milions d'Euros, és a dir més de 7000 d'euros per habitant, per a tapar el forat generat per la mala gestió dels seus polítics.  Com ja s'ha dit a l'estat espanyol no és parla de tot això, suposo que sou conscients de perquè: Quin Estat està previst que sigue el pròxim en trobar-se en una situació similar?

dijous, 14 d’abril del 2011

PER QUÈ NO ÉS PARLA DE LA REVOLUCIÓ ISLANDESA? (Part 2)

El nou govern format per verds i socialdemòcrates tenia l'objectiu principal de renegociar el préstec del FMI per a fer-lo més tragable i a la vegada ajudar a qui més ho necessites. Molts ciutadans no satisfets ni amb allò aconseguit fins el moment  ni amb les propostes del nou govern, van començar a plantejar que allò que realment feia falta era canviar la constitució i la llei electoral per a aconseguir un sistema de democràcia més directa on el poder estigués en mans de la gent i no en les de la classe política. En mig de tot este moviment l'any 2010 es va crear un partit anomenat "el millor partit" que pretenia participar a les municipals de Reyjkjavíc. El millor partit estava format majoritàriament per gent relacionada amb els moviments artístics més alternatius i vanguardistes de l'illa. Tenien un programa molt original i fins i tot absurd que era una crítica explícita a la classe política i a totes les mentides amb les que constantment s'omplin la boca, només cal dir que tancaven el programa amb esta frase "podem prometre encara més, ja que de tota manera no pensem complir-ho". Lo curiós del cas va ser que davant el desprestigi total de la classe política "el millor partit" va guanyar les eleccions i es va fer amb el poder de la capital d'Islàndia, que no és qualsevol cosa tenint en compte que a Reykjavíc hi viu el 60% de la població de l'illa. En el discurs inaugural el nou alcalde Jón Gnarr va dir que no compliria les promeses electorals fetes però que lluitaria per que banquers i polítics corruptes anessen a la presó i també per a reconstruir la societat des de la base, explorant principis llibertaris. 

La primera ministra del país que havia agafat el  càrrec de manera interina, va ser confirmada com a tal en les eleccions de 2009. Tenint en compte que és obertament lesbiana, es va convertir així en la primera primera ministra gay del món (al menys de manera oficial). El matrimoni entre persones del mateix sexe es va legalitzar a l'illa poc després. El nou govern també va nacionalitzar els bancs fallits i es va comprometre a perseguir i empresonar els banquers que havien portat l'economia del país a l'estat en ruïnes en el que es trobava. El procés de cerca i captura encara esta obert i poc a poc van caient tots els culpables.  A més, el parlament va aprovar un projecte de llei anomenat Iniciativa Mediàtica Moderna Islandesa, amb l'objectiu de convertir l'illa en un refugi per a la llibertat d'expressió i informació que entre altres coses permetrà acollir i alliberar de riscos jurídics a servidors i portals informatius que publiquen informació secreta i confidencial.

Els canvis es van anar encadenant i va arribar l'hora de complir una de les demandes més importants de la població, reescriure la constitució. Per a fer-ho  el Novembre de l'any passat es van organitzar unes eleccions en les que qualsevol podia convertir-se en candidat  i de les quals sortirien els 31 responsables de modificar l'antiga constitució. Es van presentar 523 candidats i a tots se'ls va donar el mateix temps a la radio per a exposar els seus principis. A més, es va desenvolupar un projecte de participació ciutadana on 1000 persones elegides a l'atzar van expressar els seus punts de vista sobre les modificacions que calia fer a la constitució, el document resultant es va donar als 31 elegits per a que fos punt de partida a l'hora de reescriure la constitució.

Tot este procés sona molt bé, no? És una revolució en tota regla i un procés de transformació de la societat suficientment radical i profund (i en un país europeu!) com per a ser protagonista de portades de diaris i centre de debats televisius. Algú ha vist alguna portada o algun telenotícies o, sent més humils, alguna noticia a una pàgina interior d'algun diari de l'estat espanyol? Jo no. Per què? Evidentment perquè és un procés que no interessa als que controlen els mitjans de masses ja que ells mateixos o si no els seus socis són els que fan i desfan dins el món financer, i possiblement molts d'ells acabarien tancats a la presó si esta revolució s'escampés per tota Europa (tenint en compte la similitud de la situació islandesa amb la de molts països europeus no seria tant difícil que això passés). Com hem vist en el cas del món àrab, les revoltes són contagioses però fa falta que algú escampe la pólvora. En el món àrab Al Jazeera, Al Arabiya i alguns mitjans occidentals han fet esta funció i n'estem veient les conseqüències. En el cas Islandès els mitjans han fet el contrari, al no dir res no només han evitat que la pólvora s'escampés fora de l'illa sinó que a més han xopat la que n'hi havia dins, dificultant així la consolidació del procés revolucionari (en parlaré a la Part 3).

dimarts, 5 d’abril del 2011

PER QUÈ NO ÉS PARLA DE LA REVOLUCIÓ ISLANDESA? (Part 1)

Islàndia, aquella illeta de poc més de 300.000 habitants perduda al nord de l'Atlàntic ha protagonitzat una revolta ciutadana i està immersa en un procés de transformació social que mos hauria de servir de referent ja que els problemes que han fet mobilitzar la població els estem sofrint també nosaltres.

L'illa s'havia convertit en els últims anys en un dels països més liberalitzats del món i els seus bancs es van convertir en un bon destí per a invertir grans fortunes britàniques, estatunidenques i d'altres països nord-europeus. El volum de capital que movien els bancs islandesos era tal que les operacions d'estos van arribar a multiplicar per deu el PIB del país, la cosa era insostenible. Com a conseqüència d'este miratge econòmic els bancs van començar a concedir préstecs a tothom qui els demanés i el creixement immobiliari pareixia no tindre límits. Però el mercat financer del "amigo americano" va petar i vet aquí un gat vet aquí un gos lo conte islandès es va començar a fondre. Arrossegada per la caiguda dels yankis l'economia del país va començar a caure en picat: atur (va arribar fins a un 8'5! ha, ha, no sé si riure o plorar), hipoteques que no és podien pagar, empreses fallides... sona d'alguna cosa la història, no? La caiguda va ser brutal i l'Octubre del 2009 els tres bancs més importants del país és van declarar en bancarrota, la borsa va tancar després de que la seua activitat descendís un 70%, a més la moneda del país va perdre més de la meitat del seu valor, Islàndia era un estat fallit.

En aquell moment les manifestacions ja començaven però encara eren minoritàries. El govern britànic tement no poder recuperar els milions dipositats a Islàndia va decidir aplicar la llei antiterrorista (tal mateix) al país per a poder congelar els moviments dels bancs i que les seues lliures no se volatilitzessen. Davant la situació, el FMI es va fer càrrec i va endossar a l'illa un préstec deu vegades superior al seu PIB. El govern islandès va aprofitar el caos per a vendre als islandesos (euro-escèptics de tota la vida) que la integració total a la UE era la única manera de poder pagar el deute i sortir així de la crisi. Els islandesos, que parlant clar n'estaven ja fins als collons, es van llançar al carrer. Davant la pressió popular el primer ministre va portar el pagament del deute a referèndum i el poble va dir "NO", no volien pagar els excessos i la irresponsabilitat  dels banquers, especuladors i de la classe política. Les manifestacions es van tornar massives, les protestes estaven paralitzant el país i finalment el govern va haver de dimitir en bloc. Una setmana després es va formar un govern de coalició d'esquerres (socialdemòcrates més verds) per intentar sortir del tràngol.



Però el millor encara estava per arribar...


NO CAL DIR RES MÉS

www.pablopino.com

diumenge, 27 de març del 2011

REALMENT SABEM QUE ESTÀ PASSANT A LÍBIA?

Els mitjans mos han mostrat una imatge "molt clara"  (massa clara) de la situació a Líbia: Gadafi és lo dimoni mentre que els rebels són la població civil indefensa, i a partir d'aquí la majoria de nosaltres hem considerat justificada la intervenció militar. Però realment mos estan contant les coses tal com són? O tot ha sigut una campanya mediàtica per a justificar la intervenció militar i la caiguda de Gadafi? A partir d'unes preguntes que apareixien plantejades al següent bloc, he elaborat una llista més reduïda de vuit preguntes que hauríem d'intentar respondre per a tindre una visió més clara de tot allò que està passant a Líbia i també de perquè els mitjans oferixen una visió tant uniforme dels fets. Que quede clar que no estic defensant a Gadafi, només pretenc aclarir els dubtes que m'han generat els comentaris de Prometeu a l'entrada "El món àrab contra la tirania". Si teniu la resposta a alguna de les preguntes, compartiu-la, així com les noves qüestions que vos apareguen.


1. Com és que els subsaharians són perseguits, expulsats de casa seua i humiliats pels rebels?

2. Com és que els refugiats són majoritàriament de les zones que controlen els rebels?

3. Per què no és diu res als mitjans de que Gadafi estava intentant nacionalitzar el petroli de Líbia?

4. Per què els satèl·lits russos, i també periodistes de la revista Il Manifesto, no van veure cap bombardeig a Líbia durant els primers dies tot i que els mitjans deien que Gadafi estava massacrant als manifestants? Com és que el tribunal de la Haya acusa Gadafi de bombardejar la població però a la vegada diu que no en té probes? Per què la Índia s'absté en la votació de la zona d'exclusió aerea alegant que no hi ha suficients proves del que està passant? Algú ha vist algun vídeo de bombardejos a manifestants?

5. Com és que no s'envien observadors internacionals tot i que Gadafi ha demanat que n'hi anessen?

6. Per què la lliga àrab i Gadafi accepten el Pla Chávez per a la resolució del conflicte libi però no l'accepten ni els països occidentals ni els rebels?

7. Per que durant l'època més repressiva de Gadafi este tenia el suport i la col·laboració dels països europeus i d'Estats Units?

8. I la més important de totes: QUI SON ELS REBELS? Qui són els que formen el consell nacional libi (dit govern provisional de la zona alliberada) i perquè són considerats com lo govern legítim libi pels països occidentals?


dissabte, 19 de març del 2011

AL FINAL PAGAREM FINS PER RESPIRAR!


Pensàveu que als EUA (Especuladors Units d'Amèrica) s'havia privatitzat tot lo privatitzable? Sí, pos estàveu equivocats. La voràgine neoliberal no té límits i no para de buscar noves possibilitats de mercadeig i per extensió nous mecanismes de control de les nostres vides. Ara li ha tocat a l'aigua de pluja. Pareix ser que davant el creixent interès de determinats sectors de població nord-americana per recollir l'aigua de pluja, nombrosos estats del país de les hamburgueses s'han decidit a aplicar una llei amb més de cent anys d'antiguitat (estos yanquis porten lo fervor empresarial a la sang) que diu que és il·legal emmagatzemar l'aigua de pluja per a fer-ne un ús privat. Fins ara mai s'havia aplicat la llei ja que recollir l'aigua de pluja no era una pràctica comú però degut a l'auge de l'ecologisme i dels sistemes d'aprofitament de l'aigua, els especuladors aquàtics han vist que estaven deixant de guanyar diners i s'han decidit a aplicar-la. Seguint esta lògica, el següent pas serà privatitzar la llum solar i el vent ja que l'ús privat que se'n fa es equivalent al de l'aigua de pluja i... després que?

Cada vegada està més a prop aquella frase dita o escoltada per tothom que  diu: "al final mos faran pagar fins i tot per respirar". El sistema capitalista no para mai d'obrir nous mercats, bé a través de la privatització de tot allò susceptible de ser consumit, bé mitjançant la creació de necessitats i l'oferiment de mercaderies o serveis per a satisfer-les. Entre estos dos mecanismes de creació de "riquesa" per a uns i pobresa per a molts d'altres, estem les persones, víctimes d'un sistema econòmic i polític on l'ésser humà és un producte de consum més en el gran supermercat planetari. Així anem avançant (és un dir) a través de la història, guiats pel nostre al·liat de l'altre cantó de l'Atlàntic amb la creença que progrés i benestar són equivalents a creixement i acumulació fins l'infinit. La crisi ha mostrat les vergonyes d'un sistema capitalista insostenible tant socialment com ecològica però en comptes de buscar models de societat alternatius més respectuosos amb les persones i el medi ambient, s'estan posant pedaços per tal que el vaixell capitalista no s'afone, i com és paga tot això? Collant-nos cada vegada més fort i convertint-ho tot en objecte de consum, és a dir, fent-nos pagar per tot.

Vist lo vist, fins quan podrem respirar tranquils?


dijous, 10 de març del 2011

FUGINT DE L'HOME BLANC


Pareix ser que encara queden grups humans que no han tingut mai contacte amb "la civilització". Quina sort!! Tot i que tenint en compte la quantitat de fotos que n'apareixen per internet jo diria que al menys contacte visual sí n'han tingut. Que deuen pensar de les avionetes que sobrevolen el seu poblat dia sí dia també? Tota una incògnita que segurament apareixerà revelada un dia d'estos a Cuarto Mil·lenio. Ara en serio, és probable que no hagen tingut cap contacte directe amb gent "no amazònica" però el que està clar és que si és així és perquè saben que al seu món hi ha una tribu enemiga de pell clara i molt perillosa que més val evitar ja que totes les altres tribus que coneixien han patit greus cataclismes a partir del moment en que van establir-hi contacte: malalties mortals com la grip o la pneumònia, morts per arma de foc, alcoholisme, aculturació i cristianització, bogeria (que per a ells deu ser paregut a la cristianització), suïcidis... flagels que mai abans havien ni vist ni sofert. Arran d'això fugen, fugen i fugen per no sofrir ells mateixos la sort dels seus veïns. Si no han fet contacte és perquè no volen fer-lo. I això que no coneixen ni a Gadafi, ni a l'imperialisme militarista d'EUA, ni a Berlusconi ni a Aznar, ni als Talibans, ni als contertulians d'Intereconomia, ni als productes barats dels xinos que no duren ni vint minuts, no coneixen absolutament res de tot això i ja no volen ni veure'ns!


Quin futur li espera a esta petita tribu perduda al mig d'una selva hiperexplotada per les transnacionals de la fusta? El més probable és que d'aquí poc, cansats de fugir, entren en contacte amb algú, ja sigue treballador de la fusta, funcionari estatal, missioner, antropòleg, activista indígena o qualsevol altre expedicionari i li diguen, per favor acabem en esta comèdia que tenim llagues als peus de tant de córrer davant vostre. I allí, finalment l'última aldea d'irreductibles hòmens (i dones) haurà vist com s'acabava el seu món, i el nostre món haurà perdut una vegada més part de la seua riquesa i diversitat.  Però no pensésseu que estos individus perduts al mig de la selva són els únics que patixen la tendència etnocida del  món contemporani. Qui sap si d'aquí uns anys, els catalans, també cansats de fugir d'aquells que volen que dixem de ser el que som, acabarem per  parar d'anar contra corrent i sucumbirem a les llagues que tants anys de córrer ens han provocat. Qui sap? O tal vegada cansats d'unes llagues que mai acaben de curar decidirem esquivar i perdre totalment de vista als nostres perseguidors, una opció que per desgràcia mai han tingut ni probablement tindran els guerrers de l'amazona.

Barcelonisme? No, aculturació.



dimecres, 2 de març del 2011

UBUNTU EN TEMPS DE CRISI

Val la pena gastar-nos 150 euros per tindre un ordinador amb el sistema operatiu Windows? Per a qui no ho sapigue este és el preu que hem de pagar quan ens comprem un ordinador nou per a que tingue el Windows. És una quantitat una mica exagerada i més quan tenim alternatives gratuïtes que per altra banda cada vegada ens ofereixen més avantatges i menys inconvenients. 

Molts podeu pensar que vosaltres ja teniu un ordinador amb Windows i que ara no val la pena fer el pas cap al Linux però de fet el procés de canvi cap a un altre Sistema Operatiu (SO) sempre demana un període de transició (en el qual conviuran els dos SO) per tal d'acostumar-se a la nova manera de treballar. Per tant, com més prompte se face el canvi més fàcilment podreu prescindir totalment del Windows en quant haguésseu de comprar-vos un ordinador nou. Per altra banda, també es pot prendre l'opció de mantenir permanentment els dos SO, hi ha programes molt específics o professionals que són complicats de fer servir amb el Linux i per a utilitzar-los haurem de recórrer al Windows o bé buscar un programa lliure equivalent (en trobem per a gairebé tots). 

Fins ara, l'ús de sistemes operatius basats en Linux (n'hi ha molts de disponibles) resultava complicat per una persona que no tingués uns bons coneixements d'informàtic però cada vegada les noves versions són més intuïtives i permeten que qualsevol de nosaltres en puguem gaudir. Jo recomano la instal·lació de l'Ubuntu ja que és la distribució més utilitzada i és pot trobar gran quantitat d'informació online per a solucionar els petits problemes que poden aparèixer durant el procés d'adaptació de l'usuari novençà.


L'aparença de l'Ubuntu és força similar al Windows, es treballa a partir de finestres i tot i que és pot treballar amb comandaments és també possible fer-ho  quasi exclusivament a través d'icones i finestres. Hi ha disponible la versió catalana (amb diferents registres dialectals) tant del SO com de la majoria de programes disponibles. Hi ha una quantitat de recursos i programes disponibles increïbles, és realment sorprenent com pot haver-hi tanta gent al món disposada a crear programes de manera altruista per a que tothom en puguem gaudir. Existixen comunitats Ubuntu (així com de les altres distribucions Linux) a Catalunya i per tot el món que produïxen informacions i notícies útils per als usuaris.

Aquí tenim un enllaç on se'ns explica com podem instal·lar l'Ubuntu al nostre ordinador tot mantenint el Windows. És recomanable fer primer una copia de seguretat del Windows per tal de recuperar-lo tal i com el teníeu en cas de que alguna cosa fallés durant la instal·lació. Molts ordinadors tenen eines de recuperació del sistema i també des del propi Windows  en podem crear. Si no sempre podem utilitzar programes específics per a la creació de còpies de seguretat. Jo no soc un expert informàtic, ni molt menys, però me n'he sortit per a en menys d'un any habituar-me totalment a l'Ubuntu fins al punt d'haver eliminat  el Windows del meu ordinador, per tant, crec que és una tasca a l'abast de tothom que en tingue realment ganes. Si teniu ganes de conèixer l'entorn Ubuntu sense instalar-lo és pot fer a través de la baixada d'un Life CD que bé podem enregistrar en un CD o el podem copiar en un USB per utilitzar-lo i experimentar sense necessitat de modificar res en el nostre ordinador.

PLATAFORMA PER RETIRAR ELS SÍMBOLS FEIXISTES

A Ulldecona s'ha format la Plataforma per retirar els símbols feixistes, pareix mentida que al nostre poble encara queden noms de carrers i altres elements que formen part del mobiliari urbà en honor a feixistes. És una tasca que ens toca fer com a poble la d'identificar tota esta simbologia i retirar-la d'una vegada per totes de la via pública. Tot i que probablement no som conscients del contingut ni l'origen de molts d'estos elements presents als nostres carrers, conèixer-los és important per a recuperar la memòria d'aquelles icones que han esdevingut quotidianes però que en el seu moment van tindre unes intencionalitats clares d'enaltiment del franquisme. Endavant amb la iniciativa i tot el suport des del Camí de Sargantanes.


divendres, 25 de febrer del 2011

EL MÓN ÀRAB CONTRA LA TIRANIA

Les revoltes que s'estan succeint als països musulmans ens han obert els ulls a una realitat que fins fa poc vèiem inimaginable. La societat civil d'estos països era vista com inexistent o en tot cas desorganitzada i incapaç de mobilitzar-se en busca d'un objectiu comú. Res més lluny. En qüestió de setmanes les revoltes s'han anat escalonant fins convertir-se en una revolta quasi global dins el món àrab. Mohamed Bouazizi poc es podia imaginar quan es va prendre foc que el seu acte seria el revulsiu per a la primera revolució global del segle XXI. Les reaccions davant estos fets aquí, a casa nostra, han sigut contradictòries i dignes d'anàlisi, en este article n'intento fer un petit resum.

Quina ha sigut l'actitud dels polítics occidentals davant la revolta generalitzada contra els tirans amb els quals havien mantingut tan bones relacions? Amb Ben Alí de Tunísia no va haver-hi grans discursos, és va mantenir una actitud expectant, ja que la cosa va acabar relativament ràpid i la importància del país en l'escena global és força limitada. Amb Egipte l'enfocament va canviar i vam començar a veure com són d'hipòcrites les relacions internacionals, Obama és quedava tallat en mig dels seus discursos superat per la velocitat en que tot succeïa i incapaç de posicionar-se del cantó dels manifestants pro-democrates per por de perdre un aliat imprescindible en el conflicte israelo-palestí, els europeus com sempre anaven a remolc del seu homòleg nord-americà. Passats uns dies i davant l'ensorrament obvi del règim de Mubarak tots es van afanyar a denunciar amb veu baixa al tirà, cosa que no van tindre cap efecte sobre el poble Egipte, com es va poder veure la influència de les potències europees a la zona és una ombra del que va ser. Més tard, a Líbia hem vist actituds vergonyoses de molts caps d'estat europeus a l'hora de criticar les atrocitats comeses per Gadafi i els seus, pareix ser que els interessos econòmics que la majoria de potències europees tenen a Líbia estan per damunt de la defensa dels Drets Humans. Finalment i davant les massacres de manifestants els dirigents europeus no han tingut més remei que prendre una actitud més crítica contra els fets que han succeït, tot i que encara molt lluny d'allò que caldria esperar.

Per altra banda, hi ha molta gent temorosa (tant polítics com ciutadans) de cap a on poden tirar estos països en quant el poble pugue votar lliurement, es tem la deriva cap a estats islàmics anti-occidentals com l'Iran, i en la ment de molts està la franja de Gaza on Hamas va traure majoria absoluta en unes de les eleccions més democràtiques fetes fins ara a Orient Mitjà, rapidament després les eleccions tant George W. Bush com Ehud Olmert van tancar qualsevol via de diàleg amb Hamas, i els van deslegitimar políticament titllant-los d'organització terrorista. Es clar, democràcia sí però només en quant afavorix els nostres interessos. Això podria passar a altre països musulmans? Difícilment ja que pocs països estan en una situació tant extrema com Palestina però en cas de que succeís hauríem de preguntar-nos perquè. Perquè molts musulmans (i no únicament musulmans, mirem sinó l'auge del bolivarisme a Amèrica llatina) elegix el discurs de la confrontació amb occident o Israel com a bandera? Que ha estat fent l'ex-imperi nord-americà durant les últimes dècades tant al Magreb com a Orient Mitjà? Exactament el mateix que va fer a Amèrica llatina al llarg dels segles XIX i XX, envair i bombardejar per una banda i recolzar, quan no implantar règims dictatorials que, això sí, tant a nivell polític com econòmic estaven del costat d'occident, això s'ha anat sumant al sentiment anti-europeu generat durant i després del període colonial. A més a més, el conflicte palestí (sense oblidar el petroli, ni Afganistan, ni Iraq...) ha sigut un focus constant de tensió entre el món àrabo-musulmà i occident. La política expansionista i d'apartheid d'Israel està tensant cada vegada més la corda a la regió i els arguments de la comunitat internacional per no condemnar Israel s'estan reduint a l'absurd, fins quan? El canvi polític i social en el qual està immers Egipte i tot el món àrab aportarà una nova dimensió al conflicte, la posició del  poble egipci no serà tan pròxima als interessos sionistes i això obligarà a Israel i als seus aliats a replantejar la situació per tal d'evitar una nova guerra.

Les revoltes al món àrab són esperançadores, obren nous camins per a la democràcia i per al poder popular en zones on fins ara pareixia impossible. El destí cap al qual portarà tot este procés és encara incert. Nosaltres podem també actuar per a afavorir la llibertat i la pau a la regió, hem d'exigir als nostres governants la ferma denúncia de tots els actes que violen els Drets Humans i el processament penal dels seus perpetradors. En estos actes cal incloure tant les massacres actuals dels dictadors àrabs com també els mètodes feixistes de l'estat d'Israel, o del marroquí amb la repressió al Sàhara. Cal que des d'occident es face una defensa ferma de la llibertat i la democràcia sense ambigüitats ni hipocresies per a TOTS els pobles del món, només així es pot evitar el creixent anti-occidentalisme i la radicalització dels nous moviments polítics i socials que estan apareixent al món àrab.



dimecres, 16 de febrer del 2011

IMMERSIÓ LINGÜÍSTICA??? Una espècie en perill d'extinció...

Seguint la línia  del Tribunal Constitucional quan es va re-inventar l'Estatut d'Autonomia, el Suprem ha donat la raó a tres famílies que demanen que els seus fills siguen escolaritzats també en castellà. S'ha de tindre en compte que esta sentència, de moment, només afecta als tres casos esmentats, a més, no es quantifica l'espai del castellà com a llengua vehicular, és a dir, no s'estableix quin percentatge de les classes haurien de ser, per a estos alumnes, en cada idioma. La cosa es quedaria aquí si no fos perquè la sentència senta jurisprudència i obre el camí a que es presenten nous recursos al tribunal, aconseguint així una cosa inaudita i a la vegada força inquietant, la judicialització de l'àmbit educatiu. En el cas que ara es produís una allau de demandes castellanitzants al Suprem, ens trobaríem en què un petit nombre de jutges espanyols decidirien quin sistema educatiu hem de tindre els més de set milions de catalans! És això democràcia?

L'educació és la base a partir de la qual es construeix i reconstrueix una societat, i som només els ciutadans i ciutadanes els que hauríem de tindre la capacitat de decidir quin tipus d'educació, és a dir de societat, volem. Però això no significa que cada ciutadà individualment ha de poder triar com escolaritzar son fill dins l'escola pública (això ho pot fer en un centre privat), al contrari, el sistema públic ha de ser decidit entre tots i per a tots amb l'objectiu d'assegurar la igualtat d'oportunitats per a tothom i a la vegada l'assoliment del model de país al qual s'aspira. El model català d'immersió lingüística és un referent internacional, i a casa nostra permet almenys que el català aguante (ja que no fa altra cosa) enfront una llengua tan potent com és l'espanyol. El nostre model assegura el coneixement de les dues llengües i, per tant, és imprescindible per a que Catalunya sigue una societat inclusiva i no dividida per raons lingüístiques. El fet que un element tant crucial pugue ser dictat per un grup de jutges fortament polititzats i totalment aliens a la realitat social i lingüística de Catalunya és un retrocés tant a nivell de qualitat democràtica com en relació a la dita autonomia política de Catalunya.

Per tot això, i davant els reiterats atacs contra la nostra identitat i llibertat, separar-nos d'Espanya s'ha convertit en l'única via per seguir sent un Poble sobirà. Per altra banda, a nivell individual i com a mestres que estimem la nostra llengua i volem el millor per a la nostra societat, la insubmissió civil és l'opció més digna i democràtica. Jo no faré les classes en castellà! I si volen que envien a l'exèrcit a obligar-me.


dilluns, 14 de febrer del 2011

WIKILEAKS I EL MITJANS DE COMUNICACIÓ


Sens dubte, tindre accés als cables de wikileaks permet augmentar el control que tenim els ciutadans sobre els nostres governants, no obstant, les aportacions que mos fan no són tampoc grans novetats, més bé  corroboren coses que tots sabíem o pensàvem sobre la diplomàcia internacional i les relacions de poder globals. Però el que interessa aquí no és tant allò que diuen les filtracions sinó la manera com ens arriba el seu contingut. Els diaris que difonen els continguts de les filtracions tenen unes clares línies editorials basades en els interessos econòmics/ideològics dels seus propietaris. Per això, tot i que ningú, ni el propi govern nord-americà, posa en dubte la veracitat de les filtracions, els ciutadans hauríem de qüestionar-nos (com sempre per altra banda) com se'ns estan dient les coses i amb quina intencionalitat.

Sempre cal dubtar sobre que ens diuen els mitjans de masses però en el cas de Wikileaks cal anar amb especial precaució ja que al presentar-se les informacions a partir de documents externs als diaris (les filtracions) pareixeria que el mitjà simplement presenta una realitat objectiva, i no la construeix tal com passa amb les notícies periodístiques habituals. Res més lluny, les filtracions són en la majoria de casos interpretacions i/o suposicions fetes per diplomàtics nord-americans, i estes a la vegada seran analitzades, filtrades, passades a llenguatge periodístic i publicades baix la perspectiva del mitja en qüestió, és a dir, a nosaltres ens arriba una interpretació feta sobre una interpretació de la realitat i en els dos casos amb un clar biaix polític. Les filtracions estan disponibles per a ser consultades a la pàgina de l'organització però quin ciutadà es posarà a analitzar els centenars de milers de documents disponibles? Ningú, ens és més còmode agafar els diaris i veure quins són els wiki-titulars del dia. Tant amb les filtracions com amb la resta de notícies els mitjans construeixen versions pròpies del que passa i pretenen presentar-les al món com la Realitat, cal anar molt en compte en què creiem i perquè, ser crítics davant dels mitjans és una obligació si volem estar ben informats i posar límit a la influència que els poders mediàtics tenen sobre el que pensem.

Hi ha molts mitjans d'informació alternativa, en català tenim la web www.laccent.cat, o el setmanari www.setmanaridirecta.info, en castellà trobem per exemple www.rebelion.org, www.diagonalperiodico.net o www.monde-diplomatique.es entre altres. Este tipus de mitjans poden equilibrar el fort biaix informatiu present als mitjans de masses que monopolitzen el mercat de l'opinió pública.