12 d'Octubre, res a celebrar ni aquí ni a l'altra banda de l'Atlàntic.

ABYA YALA* era es y será un continente maravilloso donde los hombres viven en libertad, en armonía con la naturaleza. Por eso los PUEBLOS ORIGINARIOS que habitamos esta Pacha (tierra) seguimos pensando que nadie es dueño de la Tierra, la recibimos cuando nacemos, y la deberíamos devolver a la naturaleza más próspera y fértil cuando nos vamos. Lo importante es reflexionar.

Repudiamos y expresamos:
La colonización llevada a cabo por el Imperio Español, constituyó el mayor genocidio de la Historia Universal. Este sistema, basado en el saqueo de metales preciosos de nuestra Abya Yala, instaló la esclavitud, el exterminio y la deculturación de nuestros pueblos y la de los hermanos africanos, que fueron violentamente arrancados de sus tierras. Contra estos atropellos, se alzaron nuestros héroes: Tupac Amaru, Micaela Bastidas, Bartolina Sisa, Tupac Katari, Caupolican, Juan Chalimín y Lautaro entre otros.

Con la conformación de los nuevos Estados, este proceso continuó: las campañas al Chaco, al noroeste y a la Patagonia, con el objetivo de apropiarse de los territorios y sus recursos naturales para ser repartida entre la oligarquia nacional y extranjera. Esto implicó la matanza y el sometimiento de niños, mujeres y hombres, la concentración de estas riquezas siguen hoy en día (Soros, Benetton, Turner, Seabord Corp, Tompkins, Lewis, Barrick Gold, Repsol, Endesa, etc)

Esta política pública actual, es muy concreta, sigue el desalojo y el genocidio, pero esta vez con “instrumentos legales” y con la complicidad de las burocracias nacionales como el INAI (Instituto Nacional de Asuntos Indígenas) y los Gobiernos Provinciales.

El genocidio continúa a travès de las fumigaciones, los desmontes, la explotación minera y la consecuente contaminación de suelos y ríos.

Sin embargo, nuestros pueblos están dispuestos a seguir resistiendo para terminar con el saqueo y dependencia en nuestra América.

Por todo esto decimos que….
El 12 de octubre no hay nada que festejar.

Democràcia directa ja!

La paraula democràcia és d'origen grec i el seu significat és conegut per tots "demos" = poble i "kratos" = poder o govern. És a dir, el poder o el govern del poble. En època moderna, i més concretament a l'Espanya moderna, el significat d'esta paraula s'ha quedat relegat a allò que parlant en propietat anomenaríem democràcia representativa, és a dir, un sistema en el que cada determinat temps el poble elegix a uns individus que en faran de representants a les diferents càmeres (congrés, senat, parlament, ajuntaments...) des d'on és fa i és desfà el present i el futur de la nostra societat. Tot molt bonic. Ara bé, si analitzem més de prop el funcionament del sistema polític actual veurem que esta representativitat és mínima. Veiem que per exemple a Catalunya està governant un partit polític que, tot i haver obtingut una amplia victòria, va ser votat per poc més del 21% dels electors. Segons els números oficials va obtindre un 38% però hem de tindre en compte que l'abstenció, els vots blanc i nuls van sumar més del 45%, a nivell local... només cal que feu números. A més tots sabem que moltes vegades votar al partit A no vol dir estar-ne a favor sinó que simplement s'està votant en contra del partit B. Per a molts ciutadans anar a votar es fruit d'una obligació social o fins i tot moral ja que ens intenten fer creure que l'única manera de participar i d'incidir en els afers polítics de la nostra societat és a través de les urnes i dels partits. Només per a una minoria votar és conseqüència del convenciment o de la confiança en aquells a qui dóna el vot. A tot això, a més cal sumar el dèficit democràtic que representa la dependència de partits, governs i estats sencers d'aquells que ostenten el control de l'economia: bancs, grans fortunes, empreses transnacionals i òrgans financers internacionals.

El sistema representatiu de partits afavorix que la ciutadania ens desentenguem del funcionament i la gestió de les institucions i d'esta manera permet que ens dediquem en plenitud a les tasques que la societat contemporània ens assigna, és a dir, produir i consumir sense qüestionar-nos massa el sistema. Ara bé, la crisi actual està fent-nos despertar del somni de creixement inesgotable en el que havíem estat els darrers anys i pareix que la ciutadania som cada vegada més conscients tant dels dèficits democràtics del sistema polític com de les necessàries transformacions que cal aplicar al sistema econòmic per a que este, en la seua obsessió de créixer fins a l'infinit, no acabe engolint-se tots els avanços socials i humans aconseguits al llarg de la història. El fracàs polític, social i humà dels règims feixistes i del comunisme no valida l'actual binomi pseudodemocràcia-capitalisme com a millor dels sistemes possibles. Perquè limitar-nos la capacitat de gestionar les nostres vides i de construir una societat i un futur més justos per a nosaltres i els nostres fills?

A nivell polític cal buscar alternatives, no estic parlant de destruir el sistema parlamentari o representatiu però sí millorar-lo, fer-lo més transparent, més pròxim a la gent i menys esclau dels poders econòmics. A la vegada cal buscar altres fórmules complementàries per tal d'aprofundir en els valors i els mecanismes democràtics de la nostra societat. Una ciutadania activa i participativa requerix eines per tal de poder involucrar-se en els afers de l'estat i de les institucions. Estes eines existixen i estan amplament desenvolupades en països com Suïssa, Itàlia o estats com Califòrnia. Per una banda tenim els referèndums, per l'altra les Iniciatives Legislatives Populars (en les que la població a través de la recollida de signatures demana que el congrés o el parlament voten sobre una temàtica o proposició concreta), però es clar, ambdós instruments estan extremadament limitats per l'actual constitució espanyola. A nivell estatal els referèndums només poden ser convocats pel rei a instàncies del president del govern i mai poden tindre caràcter vinculant, sempre seran merament consultius. Les ILPs per la seua banda no estan permeses per temàtiques molt rellevants com ara la modificació de les lleis orgàniques, de les qüestions tributaries o en la proposició de reformes constitucionals. Cal per tant una modificació dels articles de la Constitució Espanyola que veten estos dos instruments de democràcia directa, i no pensésseu que és utòpic plantejar esta necessitat de canvi. Espanya és un dels països que menys ha modificat la seua constitució des que es va crear, tot i que, és una constitució sorgida i en bona part hereva del període dictatorial. El text constitucional va ser creat en un context molt concret i va introduir bona part dels recels i temors de l'època en els seus articles, això fins a cert punt es normal. El que no és normal es que aquell text podríem dir “circumstancial” es blindés de tal manera que fos gairebé impossible modificar-lo.

La democràcia directa potser no resoldrà tots els problemes socials, econòmics i polítics que estem patint però si farà que la ciutadania puguem agafar el timó i decidir cap a on dirigir-nos com a societat. Des de l'assemblea d'Ulldecona Indignada s'ha estat treballant, junt amb juristes de diferents assemblees de l'estat, per a l'elaboració d'una acció de recollida de signatures per fer una petició al govern (utilitzant el dret a petició col·lectiva regulat per la llei orgànica 4/2001) per tal que s'inicie un procés de reforma constitucional dels articles que limiten el desenvolupament d'una veritable democràcia directa i ciutadana. Es possible un canvi així? Tot depèn de la capacitat que tinguem de pressionar a la classe política per tal que renuncien a part del seu poder i consoliden els mecanismes necessaris per a que nosaltres ens en re-apropiem. Lamentablement estem a les seues mans i tenint en compte el tarannà de la majoria de polítics la cosa està difícil.

Pàgina oficial de la campanya de recollida de signatures.

Torfason (un dels impulsors de la revolució islandesa) explica a Pl. Catalunya la Revolució Islandesa

Hördur Torfason en Plaça Catalunya (eng-esp) from ialb samot on Vimeo.

Palestina, Apartheid i el Diluvi Universal

Le monde diplomatique (Abril 2009)

Hi ha algun lloc del món on es respecten menys els drets humans que a Palestina? Les imatges parlen, mirem estos dos mapes. Al primer apareix Cisjordània com un arxipèlag en el que les illes són les zones habitades pels palestins, i on les aigües, com si del diluvi universal que tant bé coneixen els judeo-cristians es tractés, són els assentaments israelites i les zones  controlades per l'estat d'Israel (on "per casualitat" es troben la majoria d'aqüífers de la regió). En el segon és mostra el mapa de Cisjordània ressaltant les zones de control israelià, palestí i les carreteres que convertixen la regió en una gran presó per als palestins. Algú creu que és pot viure en estes condicions? 

Aquí no apareix Gaza on el bloqueig israelià i egipci (tot i que ara sense Mubarak s'està començant a obrir la frontera egípcia) fa que les condicions de vida siguen encara pitjors! On estan els defensors dels drets humans i la justícia internacional? ONU! OTAN! La Haia! Hay alguien ahí!?!? L'exèrcit gadafista potser va atacar als manifestants, però que va fer al 2009 l'exèrcit d'Israel? Fins quan tolerarem tanta la hipocresia? 

Caldria que els "Indignats" incloguéssem en els punts a debatre la necessitat d'una justícia i uns organismes internacionals transparents, coherents i sobretot sense el doble raser i la hipocresia que impera actualment. Evidentment estos valors cal primer aplicar-los a casa però la realitat és que el que passa amb les relacions internacionals i concretament amb el cas del terrorisme i apartheid aplicat impunement per l'estat d'Israel és realment INDIGNANT.

Convocades concentracions de reflexió democràtica arreu de l'estat

Este cap de setmana hem d'estar als carrers i a les places per a entre tots decidir quin camí volem que la nostra societat seguisque, és a dir, quin sistema polític i econòmic volem per a nosaltres i els nostres fills.

Parlem, debatem, reflexionem, ningú mos ho pot impedir!! 

 

Al territori hi ha convocades concentracions i acampades de reflexió a Benicarló, Tortosa, Amposta i Vinaròs, acampem o passem-nos per alguna d'elles i fem sentir la nostra veu!

 

Violència racista a Grècia

Cal que prestem atenció al que està passant a Grècia estos dies ja que tenint en compte els discursos racistes utilitzats en estes eleccions municipals probablement no tardarem en viure fets similars a casa nostra. El 10 de Maig un grec de 44 anys va ser assassinat en un barri d'Atenes poblat majoritàriament per immigrants, suposadament mentre tres persones no identificades li intentaven robar una càmera de vídeo. Com a resposta a este assassinat grups neonazis van organitzar una manifestació anti-immigrants els integrants de la qual apallissaven tot individu amb pell fosca que es creués pel seu camí, el resultat va ser de 12 immigrants hospitalitzats i un de mort per arma blanca. Al mateix temps es va muntar una contra-manifestació anarquista que pretenia aturar als feixistes, la policia que custodiava als manifestants feixistes no només va atacar als manifestants anarquistes sinó que a més va entrar i desallotjar dos cases ocupes com a represàlia. Els grups feixistes porten ja diversos dies sembrant el terror pels carrers dels barris amb majoria de població immigrada, pareix ser que amb el consentiment policial, i els anarquistes intenten respondre a estos actes amb contra-manifestacions i atacs als grups feixistes (realment és encoratjador veure que hi ha gent disposada a tot per lluitar contra la discriminació i el feixisme). No obstant, els atacs feixistes, les baralles entre manifestants més la brutalitat policial han causat nombrosos ferits de diversa gravetat, un d'ells en  estat  de com a a causa dels cops de porra dels policies.

Quin és l'origen de tota esta violència? Alguns diran que l'assassinat d'un grec suposadament per uns delinqüents estrangers (si es que ho eren) però la realitat és que hi ha assassinats constantment i no comporten tota esta bogeria, o és que només els immigrants assassinen a gent innocent? A l'estat espanyol hi ha cada setmana assassinats de dones a mans dels seus marits, espanyols quasi sempre per cert. Com a resposta a estos actes, veiem a grups de dones sortir al carrer i començar a linxar tot home que se'ls creue per davant? No.

El racisme, l'odi i la temor cap a l'immigrat són les causes reals dels fets que estan passant a Grècia i que poden passar també aquí, de fet n'hem vist ja més d'un exemple. Estes són les conseqüències de fomentar el racisme i l'odi a l'altre. Els discursos incendiaris de partits racistes com el PP i PxC estan fent créixer les tensions entre comunitats, l'últim exemple mos l'ha donat el candidat del PP a l'alcaldia de Tortosa afirmant que els immigrants han introduït malalties que estaven eradicades com la tuberculosi o el xarampió, la veritat és que mai han estat eradicades del tot i el problema actual és que estan apareixent soques resistents als antibiòtics. Els resultats de tanta irresponsabilitat política estan encara per veure però l'augment de la desconfiança i la temor només mos pot aportar més conflictes i inseguretat. Si volem viure pacíficament hem d'aprendre a interpretar els fets pel que són i no a partir de prejudicis i odis de tot tipus, si un immigrant mata a un català ha d'anar a la presó igual que hi ha d'anar un català. Ara bé, no és pot considerar a tota la comunitat d'immigrants culpable d'allò que ha fet un dels seus membres, al igual que no és pot dir que tots els homes espanyols són uns assassins de dones.

Aquí informació actualitzada sobre el que està passant a Grècia.

Desmuntant rumors contra la immigració

"Casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d'algú"



Per als que no entenen que tots som diferents i tots som iguals.



Feia temps que volia escriure un article que contrarestés amb dades alguns dels rumors que circulen per la nostra societat sobre la immigració i que tantes discussions mos costen als que creiem que la immigració és un fet social, cultural i econòmic positiu per a la nostra societat. Vaig estar buscant informació sobre rumors relacionats amb la immigració i vaig adonar-me que ja fa anys que hi ha estudis que desmunten amb dades objectives moltes de les mentides que col·loquen a la població immigrada al centre de tots els mals de la nostra societat. Tot i això, els rumors, immunes a tota informació racional i comprovable, seguixen escampant-se com la pólvora per la nostra societat i com la pólvora mateix creen incendis (encesos per una classe política irresponsable i manipuladora) on hauria d'haver-hi convivència i respecte. Finalment, m'he decidit a escriure per la indignació que m'han provocat uns cartells electorals de PxC que deien: "primer els de casa" "per un millor control de la immigració". Què vol dir primers els de casa? Este partit (i no és l'únic) està fent de la mentida i l'odi a l'altre la seua arma electoral, el que més m'ha indignat ha sigut imaginar el que deuen pensar els immigrants i fills de la immigració al veure estos missatges. Jo personalment ho tinc clar, casa meva és casa de tots menys de qui fomenta l'odi i la discriminació.

Anem als fets, hi ha molta gent que pensa que els immigrants reben més ajudes de l'estat i que en molts de casos pel simple fet de ser immigrants passen per davant dels nacionals, o també diuen que els estrangers estan saturant la Seguretat Social i l'estat del benestar (si és que aquí ha existit mai). En que és basen per dir això? Normalment la gent que fa este tipus d'afirmacions se basen en experiències personals que han viscut o algú els ha contat: "la meua veïna que és catalana va anar a demanar una beca de menjador i no li van donar i després va anar una marroquina i a ella sí que li van donar sí, i l'home de la meua veïna està al paro en canvi l'altre treballa". A partir d'esta experiència viscuda o inventada el rumor neix, creix i és reprodueix, i així l'aversió cap a la població immigrada va creixent i el racisme troba una base suposadament "real" a partir de la qual és justifica. Segurament, en este cas concret ningú s'ha plantejat que el pare marroquí pot estar treballant en negre per a un empresari sense escrúpols que s'aprofita de la pobresa aliena per fer gran el seu negoci i que com a conseqüència d'això a l'hora de demanar la beca la família marroquí a efectes legals no té ingressos mentre la catalana té el subsidi de l'atur. Esta és només una explicació racional, n'hi podria haver moltes més abans de dir que se'ls hi ha donat la beca per ser immigrants! 

 

Quina és la realitat legal i en dades sobre la utilització dels serveis socials i sanitaris? A nivell legal està clar, la Llei 4/200 d'11 de gener diu: "Els estrangers residents tindran dret als serveis i a les prestacions socials, tant als generals i bàsics com als específics, en les mateixes condicions que els espanyols". Ni més ni menys, i l'econòmic és l'únic criteri a considerar. En termes estadístics la cosa encara està molt més clara i es fa patent que al contrari del que molta gent pensa els immigrants utilitzen menys els serveis socials tot i estar en una situació econòmica molt pitjor. La població immigrada a l'estat espanyol és del 12,17 % i només utilitzen un 6,8% del total d'intervencions dels serveis socials, tot i que entre els immigrants hi ha un 30% de pobresa i entre els nacionals un 18% (Immigració i l'estat del benestar a Espanya). Si mirem la ciutat de Barcelona les dades són encara més clares, a la ciutat el 17,8% de la població és estrangera i només representen un 5,3 % del total d'usuaris dels serveis socials de la ciutat (Manual per combatre rumors i estereotips sobre diversitat cultural).

Pel que fa a l'assistència sanitària el percentatge d'estrangers afiliats a la Seguretat Social fa uns quants anys que ronda el 10% (molts treballen a l'economia submergida la qual cosa els exclou del sistema d'assistència social) mentre la despesa sanitària dedicada a la població immigrada era l'any 2007 d'un 5% (Immigració i l'estat del benestar a Espanya). A més, segons el mateix estudi només un 1% dels estrangers, la meitat comunitaris, reben algun tipus de pensions. Per tant, la contribució a la Seguretat Social dels immigrants és molt més alta que la seua despesa i, de fet, tenint en compte l'envelliment de la població espanyola sense les seues aportacions probablement la Seguretat Social s'hagués col·lapsat ja fa temps. A Catalunya, segons el Departament de Salut de la Generalitat, tot i representar l'any 2006 un 13% de la població la despesa sanitària destinada als estrangers va ser només del 4,3%. Per altra banda, les dades demostren que els immigrants van al metge la meitat que els autòctons i tenen un consum farmacèutic un 41% inferior als catalans (Manual per combatre rumors i estereotips sobre diversitat cultural).

Tenint en compte estes dades, com és pot seguir pensant que els immigrants es queden amb totes les ajudes i s'aturen la sanitat si de fet és gràcies a les seues aportacions que el sistema s'aguanta? I el que és més greu com un partit polític pot utilitzar com eslògan de campanya "primer els de casa" sabent que la població estrangera aporta més del que gasta? En casos com este últim la justícia sí hauria d'actuar: la famosa llei de partits que s'ha utilitzat únicament contra l'independentisme basc diu que el seu objectiu és impedir que "un partido político pueda, de forma reiterada y grave, atentar contra ese régimen democrático de libertades, justificar el racismo y la xenofobia o apoyar políticamente la violencia y las actividades de las bandas terroristas". El discurs de PxC (i també el del PP) no només justifica sinó que promou el racisme i la xenofòbia, per tant, crec que ja va sent hora d'utilitzar esta llei per a prendre alguna acció que ara sí afavorisca la democràcia.

La nostra societat ha experimentat grans canvis demogràfics en la última dècada i és comprensible que hi haja certa por davant la nova realitat social i cultural en la que vivim, i més encara amb la crisi brutal en la que estem immersos però això no vol dir que tots els nostres mals ens els haja portat la immigració. Hem de ser crítics i qüestionar-mos tot allò que sentim encara que tothom ho repetisca. Els rumors sobre la immigració donen força al racisme i fomenten l'odi cap a la diferència, informar-se és la única manera de combatre racionalment el racisme. La cosa no s'acaba aquí, molts més rumors amb connotacions i conseqüències racistes circulen per la nostra societat. Entre tots podem fer-los callar!

Finalment, una darrera menció a la polèmica generada per la candidata del PP per a l'alcaldia d'Ulldecona que va deixar el següent comentari al facebook de Plataforma x Catalunya: “En mi pueblo no es CiU sino el PSC, los que llevan una mora en la lista municipal”. El problema aquí no està en dir-li mora sinó en considerar que la presència d'una marroquí a la llista d'algun partit és una cosa negativa o simplement digna de menció. Tot i que encara és més greu que una aspirant a alcaldessa deixe comentaris xenòfobs en un fòrum d'un partit com PxC.

Molt recomanable la web: http://www.bcnantirumors.cat/

Democràcia a l'espanyola

Si algú encara creia que vivíem en un estat democràtic ja pot començar a despertar perquè una vegada més s'ha demostrat que lo que tenim aquí s'allunya bastant del ideals democràtics. El que està passant a Euskadi n'és un dels exemples més indignants (tot i que no l'únic). Es va il·legalitzar Batasuna dient que eren terroristes camuflats i que no condemnaven la violència, després es va anar fent el mateix amb les diverses alternatives afins a Batasuna que van anar apareixent, finalment va aparèixer SORTU amb un plantejament diferent a la resta, per primera vegada l'esquerra abertzale condemnava la violència però PP i PSOE junt amb el Tribunal Suprem van carregar-se-la igualment, ara a BILDU, tot i ser una coalició amb un plantejament plural i estar clarament distanciada de la violència i de qualsevol plantejament terrorista, se li seguix impedint participar a les eleccions. Com s'aconseguix il·legalitzar tantes opcions polítiques en un sistema "democràtic"? Amb una llei de partits creada específicament per a n'este propósit i amb conseqüències tan extremes i absurdes com esta.

Per què no ho diuen clar? Se'ls seguix il·legalitzant perquè traient-los del mapa de partits el PP i el PSOE en surten beneficiats electoralment, a menys votants més percentatge de vots per a ells. Al mateix temps que això passa, tant PP com PSOE és presenten a les eleccions amb desenes de candidats implicats en casos de corrupció o es permet que partits feixistes i públicament racistes també hi participen. Visca la democràcia! Quina vergonya de país, i després es van enviant avionets de guerra per a "afavorir" la democràcia al món àrab...

"Al final algú està ficant una mica de coneixement, lo Tribunal Constitucional ara permet a Bildu presentar-se a les eleccions. Tot i això, lo que està passant demostra lo poc objectiva i lo polititzada que està la justícia"

PER QUÈ NO ÉS PARLA DE LA REVOLUCIÓ ISLANDESA? (Part 3)

A finals de l'any passat és va portar a terme el procés d'elecció de l'assemblea constituent (òrgan que seria l'encarregat de reescriure la constitució). Este procés electoral va resultar ser poc engrescador per a la població i el dia de les votacions només hi va participar un 36% de la població. A més, poc després la Cort Suprema, formada per 3 juristes dos dels quals no elegits, va decidir invalidar els resultats per unes suposades errades de forma en el procés: poc aïllament de les meses de votació, paperetes numerades, votacions en capses de cartó en comptes d'urnes de fusta. De moment el procés està aturat a l'espera del veredicte de la Cort Suprema o de la realització d'unes noves votacions. Com veieu, no només a l'estat espanyol hi ha òrgans antidemocràtics que tenen més poder que el conjunt dels ciutadans. 

Fa cosa d'un mes, la coalició verds-socialdemòcrates havia arribat a un acord amb el FMI pel qual s'aniria tornant el deute adquirit a l'illa amb unes condicions més avantatjoses que abans (la qual cosa no vol dir que fossen justes), no obstant, el nou pacte havia de ser acceptat en referèndum pel poble. Així, el passat 9 d'abril és va tornar a preguntar als islandesos si ja estaven disposats a pagar la factura dels seus bancs, la resposta va ser una altra vegada contundent: NO! Amb el 75% de participació, un 60% dels votants és van negar un altra vegada a carregar amb el deute adquirit pels banquers del seu país. A més, el NO ha posat de relleu la distància existent entre la classe política (de tots els colors) i la població civil, ja que tot i les esperances que s'havien dipositat en el nou govern d'esquerres, s'ha vist com estos també han acabat plegant-se davant les exigències de la Unió Europea i del FMI.

Però el mitjans de masses seguixen sense parlar-ne, al menys a l'estat espanyol, i posaria les mans al foc que a Portugal encara se n'ha parlat menys. Hi ha temor que passe el mateix que a Islàndia i que la ciutadania és negue a  pagar el deute generat per banquers i especuladors. Si el model islandès s'estengués i els governs preguntessen a la població abans d'hipotecar l'economia d'un país, de demanar préstecs per pagar deute o d'injectar milers de milions per a salvar els bancs, molt probablement la gent s'hi negaria, el deute impagat creixeria ràpidament i això  faria col·lapsar ja definitivament el sistema capitalista.  A Grècia i Irlanda els van marcar el gol abans que a Islàndia. A Portugal li han marcat després, i a tots tres països sense referèndums ni històries, potser si els mitjans s'haguessen fet més ressò de tot lo succeït a l'illa atlàntica, la ciutadania portuguesa no hagués estat tan favorable a que el seu govern demanés un préstec de 80000 milions d'Euros, és a dir més de 7000 d'euros per habitant, per a tapar el forat generat per la mala gestió dels seus polítics.  Com ja s'ha dit a l'estat espanyol no és parla de tot això, suposo que sou conscients de perquè: Quin Estat està previst que sigue el pròxim en trobar-se en una situació similar?

WHO'S GONNA BE THE NEXT TO RISE UP AND CHANT? (Qui serà el pròxim en revoltar-se i cridar?)

PER QUÈ NO ÉS PARLA DE LA REVOLUCIÓ ISLANDESA? (Part 2)

El nou govern format per verds i socialdemòcrates tenia l'objectiu principal de renegociar el préstec del FMI per a fer-lo més tragable i a la vegada ajudar a qui més ho necessites. Molts ciutadans no satisfets ni amb allò aconseguit fins el moment  ni amb les propostes del nou govern, van començar a plantejar que allò que realment feia falta era canviar la constitució i la llei electoral per a aconseguir un sistema de democràcia més directa on el poder estigués en mans de la gent i no en les de la classe política. En mig de tot este moviment l'any 2010 es va crear un partit anomenat "el millor partit" que pretenia participar a les municipals de Reyjkjavíc. El millor partit estava format majoritàriament per gent relacionada amb els moviments artístics més alternatius i vanguardistes de l'illa. Tenien un programa molt original i fins i tot absurd que era una crítica explícita a la classe política i a totes les mentides amb les que constantment s'omplin la boca, només cal dir que tancaven el programa amb esta frase "podem prometre encara més, ja que de tota manera no pensem complir-ho". Lo curiós del cas va ser que davant el desprestigi total de la classe política "el millor partit" va guanyar les eleccions i es va fer amb el poder de la capital d'Islàndia, que no és qualsevol cosa tenint en compte que a Reykjavíc hi viu el 60% de la població de l'illa. En el discurs inaugural el nou alcalde Jón Gnarr va dir que no compliria les promeses electorals fetes però que lluitaria per que banquers i polítics corruptes anessen a la presó i també per a reconstruir la societat des de la base, explorant principis llibertaris. 

La primera ministra del país que havia agafat el  càrrec de manera interina, va ser confirmada com a tal en les eleccions de 2009. Tenint en compte que és obertament lesbiana, es va convertir així en la primera primera ministra gay del món (al menys de manera oficial). El matrimoni entre persones del mateix sexe es va legalitzar a l'illa poc després. El nou govern també va nacionalitzar els bancs fallits i es va comprometre a perseguir i empresonar els banquers que havien portat l'economia del país a l'estat en ruïnes en el que es trobava. El procés de cerca i captura encara esta obert i poc a poc van caient tots els culpables.  A més, el parlament va aprovar un projecte de llei anomenat Iniciativa Mediàtica Moderna Islandesa, amb l'objectiu de convertir l'illa en un refugi per a la llibertat d'expressió i informació que entre altres coses permetrà acollir i alliberar de riscos jurídics a servidors i portals informatius que publiquen informació secreta i confidencial.

Els canvis es van anar encadenant i va arribar l'hora de complir una de les demandes més importants de la població, reescriure la constitució. Per a fer-ho  el Novembre de l'any passat es van organitzar unes eleccions en les que qualsevol podia convertir-se en candidat  i de les quals sortirien els 31 responsables de modificar l'antiga constitució. Es van presentar 523 candidats i a tots se'ls va donar el mateix temps a la radio per a exposar els seus principis. A més, es va desenvolupar un projecte de participació ciutadana on 1000 persones elegides a l'atzar van expressar els seus punts de vista sobre les modificacions que calia fer a la constitució, el document resultant es va donar als 31 elegits per a que fos punt de partida a l'hora de reescriure la constitució.

Tot este procés sona molt bé, no? És una revolució en tota regla i un procés de transformació de la societat suficientment radical i profund (i en un país europeu!) com per a ser protagonista de portades de diaris i centre de debats televisius. Algú ha vist alguna portada o algun telenotícies o, sent més humils, alguna noticia a una pàgina interior d'algun diari de l'estat espanyol? Jo no. Per què? Evidentment perquè és un procés que no interessa als que controlen els mitjans de masses ja que ells mateixos o si no els seus socis són els que fan i desfan dins el món financer, i possiblement molts d'ells acabarien tancats a la presó si esta revolució s'escampés per tota Europa (tenint en compte la similitud de la situació islandesa amb la de molts països europeus no seria tant difícil que això passés). Com hem vist en el cas del món àrab, les revoltes són contagioses però fa falta que algú escampe la pólvora. En el món àrab Al Jazeera, Al Arabiya i alguns mitjans occidentals han fet esta funció i n'estem veient les conseqüències. En el cas Islandès els mitjans han fet el contrari, al no dir res no només han evitat que la pólvora s'escampés fora de l'illa sinó que a més han xopat la que n'hi havia dins, dificultant així la consolidació del procés revolucionari (en parlaré a la Part 3).

PER QUÈ NO ÉS PARLA DE LA REVOLUCIÓ ISLANDESA? (Part 1)

Islàndia, aquella illeta de poc més de 300.000 habitants perduda al nord de l'Atlàntic ha protagonitzat una revolta ciutadana i està immersa en un procés de transformació social que mos hauria de servir de referent ja que els problemes que han fet mobilitzar la població els estem sofrint també nosaltres.

L'illa s'havia convertit en els últims anys en un dels països més liberalitzats del món i els seus bancs es van convertir en un bon destí per a invertir grans fortunes britàniques, estatunidenques i d'altres països nord-europeus. El volum de capital que movien els bancs islandesos era tal que les operacions d'estos van arribar a multiplicar per deu el PIB del país, la cosa era insostenible. Com a conseqüència d'este miratge econòmic els bancs van començar a concedir préstecs a tothom qui els demanés i el creixement immobiliari pareixia no tindre límits. Però el mercat financer del "amigo americano" va petar i vet aquí un gat vet aquí un gos lo conte islandès es va començar a fondre. Arrossegada per la caiguda dels yankis l'economia del país va començar a caure en picat: atur (va arribar fins a un 8'5! ha, ha, no sé si riure o plorar), hipoteques que no és podien pagar, empreses fallides... sona d'alguna cosa la història, no? La caiguda va ser brutal i l'Octubre del 2009 els tres bancs més importants del país és van declarar en bancarrota, la borsa va tancar després de que la seua activitat descendís un 70%, a més la moneda del país va perdre més de la meitat del seu valor, Islàndia era un estat fallit.

En aquell moment les manifestacions ja començaven però encara eren minoritàries. El govern britànic tement no poder recuperar els milions dipositats a Islàndia va decidir aplicar la llei antiterrorista (tal mateix) al país per a poder congelar els moviments dels bancs i que les seues lliures no se volatilitzessen. Davant la situació, el FMI es va fer càrrec i va endossar a l'illa un préstec deu vegades superior al seu PIB. El govern islandès va aprofitar el caos per a vendre als islandesos (euro-escèptics de tota la vida) que la integració total a la UE era la única manera de poder pagar el deute i sortir així de la crisi. Els islandesos, que parlant clar n'estaven ja fins als collons, es van llançar al carrer. Davant la pressió popular el primer ministre va portar el pagament del deute a referèndum i el poble va dir "NO", no volien pagar els excessos i la irresponsabilitat  dels banquers, especuladors i de la classe política. Les manifestacions es van tornar massives, les protestes estaven paralitzant el país i finalment el govern va haver de dimitir en bloc. Una setmana després es va formar un govern de coalició d'esquerres (socialdemòcrates més verds) per intentar sortir del tràngol.

Però el millor encara estava per arribar...

NO CAL DIR RES MÉS

www.pablopino.com

REALMENT SABEM QUE ESTÀ PASSANT A LÍBIA?

Els mitjans mos han mostrat una imatge "molt clara"  (massa clara) de la situació a Líbia: Gadafi és lo dimoni mentre que els rebels són la població civil indefensa, i a partir d'aquí la majoria de nosaltres hem considerat justificada la intervenció militar. Però realment mos estan contant les coses tal com són? O tot ha sigut una campanya mediàtica per a justificar la intervenció militar i la caiguda de Gadafi? A partir d'unes preguntes que apareixien plantejades al següent bloc, he elaborat una llista més reduïda de vuit preguntes que hauríem d'intentar respondre per a tindre una visió més clara de tot allò que està passant a Líbia i també de perquè els mitjans oferixen una visió tant uniforme dels fets. Que quede clar que no estic defensant a Gadafi, només pretenc aclarir els dubtes que m'han generat els comentaris de Prometeu a l'entrada "El món àrab contra la tirania". Si teniu la resposta a alguna de les preguntes, compartiu-la, així com les noves qüestions que vos apareguen.

1. Com és que els subsaharians són perseguits, expulsats de casa seua i humiliats pels rebels?

2. Com és que els refugiats són majoritàriament de les zones que controlen els rebels?

3. Per què no és diu res als mitjans de que Gadafi estava intentant nacionalitzar el petroli de Líbia?

4. Per què els satèl·lits russos, i també periodistes de la revista Il Manifesto, no van veure cap bombardeig a Líbia durant els primers dies tot i que els mitjans deien que Gadafi estava massacrant als manifestants? Com és que el tribunal de la Haya acusa Gadafi de bombardejar la població però a la vegada diu que no en té probes? Per què la Índia s'absté en la votació de la zona d'exclusió aerea alegant que no hi ha suficients proves del que està passant? Algú ha vist algun vídeo de bombardejos a manifestants?

5. Com és que no s'envien observadors internacionals tot i que Gadafi ha demanat que n'hi anessen?

6. Per què la lliga àrab i Gadafi accepten el Pla Chávez per a la resolució del conflicte libi però no l'accepten ni els països occidentals ni els rebels?

7. Per que durant l'època més repressiva de Gadafi este tenia el suport i la col·laboració dels països europeus i d'Estats Units?

8. I la més important de totes: QUI SON ELS REBELS? Qui són els que formen el consell nacional libi (dit govern provisional de la zona alliberada) i perquè són considerats com lo govern legítim libi pels països occidentals?

AL FINAL PAGAREM FINS PER RESPIRAR!

Pensàveu que als EUA (Especuladors Units d'Amèrica) s'havia privatitzat tot lo privatitzable? Sí, pos estàveu equivocats. La voràgine neoliberal no té límits i no para de buscar noves possibilitats de mercadeig i per extensió nous mecanismes de control de les nostres vides. Ara li ha tocat a l'aigua de pluja. Pareix ser que davant el creixent interès de determinats sectors de població nord-americana per recollir l'aigua de pluja, nombrosos estats del país de les hamburgueses s'han decidit a aplicar una llei amb més de cent anys d'antiguitat (estos yanquis porten lo fervor empresarial a la sang) que diu que és il·legal emmagatzemar l'aigua de pluja per a fer-ne un ús privat. Fins ara mai s'havia aplicat la llei ja que recollir l'aigua de pluja no era una pràctica comú però degut a l'auge de l'ecologisme i dels sistemes d'aprofitament de l'aigua, els especuladors aquàtics han vist que estaven deixant de guanyar diners i s'han decidit a aplicar-la. Seguint esta lògica, el següent pas serà privatitzar la llum solar i el vent ja que l'ús privat que se'n fa es equivalent al de l'aigua de pluja i... després que?

Cada vegada està més a prop aquella frase dita o escoltada per tothom que  diu: "al final mos faran pagar fins i tot per respirar". El sistema capitalista no para mai d'obrir nous mercats, bé a través de la privatització de tot allò susceptible de ser consumit, bé mitjançant la creació de necessitats i l'oferiment de mercaderies o serveis per a satisfer-les. Entre estos dos mecanismes de creació de "riquesa" per a uns i pobresa per a molts d'altres, estem les persones, víctimes d'un sistema econòmic i polític on l'ésser humà és un producte de consum més en el gran supermercat planetari. Així anem avançant (és un dir) a través de la història, guiats pel nostre al·liat de l'altre cantó de l'Atlàntic amb la creença que progrés i benestar són equivalents a creixement i acumulació fins l'infinit. La crisi ha mostrat les vergonyes d'un sistema capitalista insostenible tant socialment com ecològica però en comptes de buscar models de societat alternatius més respectuosos amb les persones i el medi ambient, s'estan posant pedaços per tal que el vaixell capitalista no s'afone, i com és paga tot això? Collant-nos cada vegada més fort i convertint-ho tot en objecte de consum, és a dir, fent-nos pagar per tot.

Vist lo vist, fins quan podrem respirar tranquils?

FUGINT DE L'HOME BLANC

Pareix ser que encara queden grups humans que no han tingut mai contacte amb "la civilització". Quina sort!! Tot i que tenint en compte la quantitat de fotos que n'apareixen per internet jo diria que al menys contacte visual sí n'han tingut. Que deuen pensar de les avionetes que sobrevolen el seu poblat dia sí dia també? Tota una incògnita que segurament apareixerà revelada un dia d'estos a Cuarto Mil·lenio. Ara en serio, és probable que no hagen tingut cap contacte directe amb gent "no amazònica" però el que està clar és que si és així és perquè saben que al seu món hi ha una tribu enemiga de pell clara i molt perillosa que més val evitar ja que totes les altres tribus que coneixien han patit greus cataclismes a partir del moment en que van establir-hi contacte: malalties mortals com la grip o la pneumònia, morts per arma de foc, alcoholisme, aculturació i cristianització, bogeria (que per a ells deu ser paregut a la cristianització), suïcidis... flagels que mai abans havien ni vist ni sofert. Arran d'això fugen, fugen i fugen per no sofrir ells mateixos la sort dels seus veïns. Si no han fet contacte és perquè no volen fer-lo. I això que no coneixen ni a Gadafi, ni a l'imperialisme militarista d'EUA, ni a Berlusconi ni a Aznar, ni als Talibans, ni als contertulians d'Intereconomia, ni als productes barats dels xinos que no duren ni vint minuts, no coneixen absolutament res de tot això i ja no volen ni veure'ns!

Quin futur li espera a esta petita tribu perduda al mig d'una selva hiperexplotada per les transnacionals de la fusta? El més probable és que d'aquí poc, cansats de fugir, entren en contacte amb algú, ja sigue treballador de la fusta, funcionari estatal, missioner, antropòleg, activista indígena o qualsevol altre expedicionari i li diguen, per favor acabem en esta comèdia que tenim llagues als peus de tant de córrer davant vostre. I allí, finalment l'última aldea d'irreductibles hòmens (i dones) haurà vist com s'acabava el seu món, i el nostre món haurà perdut una vegada més part de la seua riquesa i diversitat.  Però no pensésseu que estos individus perduts al mig de la selva són els únics que patixen la tendència etnocida del  món contemporani. Qui sap si d'aquí uns anys, els catalans, també cansats de fugir d'aquells que volen que dixem de ser el que som, acabarem per  parar d'anar contra corrent i sucumbirem a les llagues que tants anys de córrer ens han provocat. Qui sap? O tal vegada cansats d'unes llagues que mai acaben de curar decidirem esquivar i perdre totalment de vista als nostres perseguidors, una opció que per desgràcia mai han tingut ni probablement tindran els guerrers de l'amazona.

Barcelonisme? No, aculturació.

UBUNTU EN TEMPS DE CRISI

Val la pena gastar-nos 150 euros per tindre un ordinador amb el sistema operatiu Windows? Per a qui no ho sapigue este és el preu que hem de pagar quan ens comprem un ordinador nou per a que tingue el Windows. És una quantitat una mica exagerada i més quan tenim alternatives gratuïtes que per altra banda cada vegada ens ofereixen més avantatges i menys inconvenients. 

Molts podeu pensar que vosaltres ja teniu un ordinador amb Windows i que ara no val la pena fer el pas cap al Linux però de fet el procés de canvi cap a un altre Sistema Operatiu (SO) sempre demana un període de transició (en el qual conviuran els dos SO) per tal d'acostumar-se a la nova manera de treballar. Per tant, com més prompte se face el canvi més fàcilment podreu prescindir totalment del Windows en quant haguésseu de comprar-vos un ordinador nou. Per altra banda, també es pot prendre l'opció de mantenir permanentment els dos SO, hi ha programes molt específics o professionals que són complicats de fer servir amb el Linux i per a utilitzar-los haurem de recórrer al Windows o bé buscar un programa lliure equivalent (en trobem per a gairebé tots). 

Fins ara, l'ús de sistemes operatius basats en Linux (n'hi ha molts de disponibles) resultava complicat per una persona que no tingués uns bons coneixements d'informàtic però cada vegada les noves versions són més intuïtives i permeten que qualsevol de nosaltres en puguem gaudir. Jo recomano la instal·lació de l'Ubuntu ja que és la distribució més utilitzada i és pot trobar gran quantitat d'informació online per a solucionar els petits problemes que poden aparèixer durant el procés d'adaptació de l'usuari novençà.

L'aparença de l'Ubuntu és força similar al Windows, es treballa a partir de finestres i tot i que és pot treballar amb comandaments és també possible fer-ho  quasi exclusivament a través d'icones i finestres. Hi ha disponible la versió catalana (amb diferents registres dialectals) tant del SO com de la majoria de programes disponibles. Hi ha una quantitat de recursos i programes disponibles increïbles, és realment sorprenent com pot haver-hi tanta gent al món disposada a crear programes de manera altruista per a que tothom en puguem gaudir. Existixen comunitats Ubuntu (així com de les altres distribucions Linux) a Catalunya i per tot el món que produïxen informacions i notícies útils per als usuaris.

Aquí tenim un enllaç on se'ns explica com podem instal·lar l'Ubuntu al nostre ordinador tot mantenint el Windows. És recomanable fer primer una copia de seguretat del Windows per tal de recuperar-lo tal i com el teníeu en cas de que alguna cosa fallés durant la instal·lació. Molts ordinadors tenen eines de recuperació del sistema i també des del propi Windows  en podem crear. Si no sempre podem utilitzar programes específics per a la creació de còpies de seguretat. Jo no soc un expert informàtic, ni molt menys, però me n'he sortit per a en menys d'un any habituar-me totalment a l'Ubuntu fins al punt d'haver eliminat  el Windows del meu ordinador, per tant, crec que és una tasca a l'abast de tothom que en tingue realment ganes. Si teniu ganes de conèixer l'entorn Ubuntu sense instalar-lo és pot fer a través de la baixada d'un Life CD que bé podem enregistrar en un CD o el podem copiar en un USB per utilitzar-lo i experimentar sense necessitat de modificar res en el nostre ordinador.

PLATAFORMA PER RETIRAR ELS SÍMBOLS FEIXISTES

A Ulldecona s'ha format la Plataforma per retirar els símbols feixistes, pareix mentida que al nostre poble encara queden noms de carrers i altres elements que formen part del mobiliari urbà en honor a feixistes. És una tasca que ens toca fer com a poble la d'identificar tota esta simbologia i retirar-la d'una vegada per totes de la via pública. Tot i que probablement no som conscients del contingut ni l'origen de molts d'estos elements presents als nostres carrers, conèixer-los és important per a recuperar la memòria d'aquelles icones que han esdevingut quotidianes però que en el seu moment van tindre unes intencionalitats clares d'enaltiment del franquisme. Endavant amb la iniciativa i tot el suport des del Camí de Sargantanes.

EL MÓN ÀRAB CONTRA LA TIRANIA

Les revoltes que s'estan succeint als països musulmans ens han obert els ulls a una realitat que fins fa poc vèiem inimaginable. La societat civil d'estos països era vista com inexistent o en tot cas desorganitzada i incapaç de mobilitzar-se en busca d'un objectiu comú. Res més lluny. En qüestió de setmanes les revoltes s'han anat escalonant fins convertir-se en una revolta quasi global dins el món àrab. Mohamed Bouazizi poc es podia imaginar quan es va prendre foc que el seu acte seria el revulsiu per a la primera revolució global del segle XXI. Les reaccions davant estos fets aquí, a casa nostra, han sigut contradictòries i dignes d'anàlisi, en este article n'intento fer un petit resum.

Quina ha sigut l'actitud dels polítics occidentals davant la revolta generalitzada contra els tirans amb els quals havien mantingut tan bones relacions? Amb Ben Alí de Tunísia no va haver-hi grans discursos, és va mantenir una actitud expectant, ja que la cosa va acabar relativament ràpid i la importància del país en l'escena global és força limitada. Amb Egipte l'enfocament va canviar i vam començar a veure com són d'hipòcrites les relacions internacionals, Obama és quedava tallat en mig dels seus discursos superat per la velocitat en que tot succeïa i incapaç de posicionar-se del cantó dels manifestants pro-democrates per por de perdre un aliat imprescindible en el conflicte israelo-palestí, els europeus com sempre anaven a remolc del seu homòleg nord-americà. Passats uns dies i davant l'ensorrament obvi del règim de Mubarak tots es van afanyar a denunciar amb veu baixa al tirà, cosa que no van tindre cap efecte sobre el poble Egipte, com es va poder veure la influència de les potències europees a la zona és una ombra del que va ser. Més tard, a Líbia hem vist actituds vergonyoses de molts caps d'estat europeus a l'hora de criticar les atrocitats comeses per Gadafi i els seus, pareix ser que els interessos econòmics que la majoria de potències europees tenen a Líbia estan per damunt de la defensa dels Drets Humans. Finalment i davant les massacres de manifestants els dirigents europeus no han tingut més remei que prendre una actitud més crítica contra els fets que han succeït, tot i que encara molt lluny d'allò que caldria esperar.

Per altra banda, hi ha molta gent temorosa (tant polítics com ciutadans) de cap a on poden tirar estos països en quant el poble pugue votar lliurement, es tem la deriva cap a estats islàmics anti-occidentals com l'Iran, i en la ment de molts està la franja de Gaza on Hamas va traure majoria absoluta en unes de les eleccions més democràtiques fetes fins ara a Orient Mitjà, rapidament després les eleccions tant George W. Bush com Ehud Olmert van tancar qualsevol via de diàleg amb Hamas, i els van deslegitimar políticament titllant-los d'organització terrorista. Es clar, democràcia sí però només en quant afavorix els nostres interessos. Això podria passar a altre països musulmans? Difícilment ja que pocs països estan en una situació tant extrema com Palestina però en cas de que succeís hauríem de preguntar-nos perquè. Perquè molts musulmans (i no únicament musulmans, mirem sinó l'auge del bolivarisme a Amèrica llatina) elegix el discurs de la confrontació amb occident o Israel com a bandera? Que ha estat fent l'ex-imperi nord-americà durant les últimes dècades tant al Magreb com a Orient Mitjà? Exactament el mateix que va fer a Amèrica llatina al llarg dels segles XIX i XX, envair i bombardejar per una banda i recolzar, quan no implantar règims dictatorials que, això sí, tant a nivell polític com econòmic estaven del costat d'occident, això s'ha anat sumant al sentiment anti-europeu generat durant i després del període colonial. A més a més, el conflicte palestí (sense oblidar el petroli, ni Afganistan, ni Iraq...) ha sigut un focus constant de tensió entre el món àrabo-musulmà i occident. La política expansionista i d'apartheid d'Israel està tensant cada vegada més la corda a la regió i els arguments de la comunitat internacional per no condemnar Israel s'estan reduint a l'absurd, fins quan? El canvi polític i social en el qual està immers Egipte i tot el món àrab aportarà una nova dimensió al conflicte, la posició del  poble egipci no serà tan pròxima als interessos sionistes i això obligarà a Israel i als seus aliats a replantejar la situació per tal d'evitar una nova guerra.

Les revoltes al món àrab són esperançadores, obren nous camins per a la democràcia i per al poder popular en zones on fins ara pareixia impossible. El destí cap al qual portarà tot este procés és encara incert. Nosaltres podem també actuar per a afavorir la llibertat i la pau a la regió, hem d'exigir als nostres governants la ferma denúncia de tots els actes que violen els Drets Humans i el processament penal dels seus perpetradors. En estos actes cal incloure tant les massacres actuals dels dictadors àrabs com també els mètodes feixistes de l'estat d'Israel, o del marroquí amb la repressió al Sàhara. Cal que des d'occident es face una defensa ferma de la llibertat i la democràcia sense ambigüitats ni hipocresies per a TOTS els pobles del món, només així es pot evitar el creixent anti-occidentalisme i la radicalització dels nous moviments polítics i socials que estan apareixent al món àrab.

IMMERSIÓ LINGÜÍSTICA??? Una espècie en perill d'extinció...

Seguint la línia  del Tribunal Constitucional quan es va re-inventar l'Estatut d'Autonomia, el Suprem ha donat la raó a tres famílies que demanen que els seus fills siguen escolaritzats també en castellà. S'ha de tindre en compte que esta sentència, de moment, només afecta als tres casos esmentats, a més, no es quantifica l'espai del castellà com a llengua vehicular, és a dir, no s'estableix quin percentatge de les classes haurien de ser, per a estos alumnes, en cada idioma. La cosa es quedaria aquí si no fos perquè la sentència senta jurisprudència i obre el camí a que es presenten nous recursos al tribunal, aconseguint així una cosa inaudita i a la vegada força inquietant, la judicialització de l'àmbit educatiu. En el cas que ara es produís una allau de demandes castellanitzants al Suprem, ens trobaríem en què un petit nombre de jutges espanyols decidirien quin sistema educatiu hem de tindre els més de set milions de catalans! És això democràcia?

L'educació és la base a partir de la qual es construeix i reconstrueix una societat, i som només els ciutadans i ciutadanes els que hauríem de tindre la capacitat de decidir quin tipus d'educació, és a dir de societat, volem. Però això no significa que cada ciutadà individualment ha de poder triar com escolaritzar son fill dins l'escola pública (això ho pot fer en un centre privat), al contrari, el sistema públic ha de ser decidit entre tots i per a tots amb l'objectiu d'assegurar la igualtat d'oportunitats per a tothom i a la vegada l'assoliment del model de país al qual s'aspira. El model català d'immersió lingüística és un referent internacional, i a casa nostra permet almenys que el català aguante (ja que no fa altra cosa) enfront una llengua tan potent com és l'espanyol. El nostre model assegura el coneixement de les dues llengües i, per tant, és imprescindible per a que Catalunya sigue una societat inclusiva i no dividida per raons lingüístiques. El fet que un element tant crucial pugue ser dictat per un grup de jutges fortament polititzats i totalment aliens a la realitat social i lingüística de Catalunya és un retrocés tant a nivell de qualitat democràtica com en relació a la dita autonomia política de Catalunya.

Per tot això, i davant els reiterats atacs contra la nostra identitat i llibertat, separar-nos d'Espanya s'ha convertit en l'única via per seguir sent un Poble sobirà. Per altra banda, a nivell individual i com a mestres que estimem la nostra llengua i volem el millor per a la nostra societat, la insubmissió civil és l'opció més digna i democràtica. Jo no faré les classes en castellà! I si volen que envien a l'exèrcit a obligar-me.

WIKILEAKS I EL MITJANS DE COMUNICACIÓ

Sens dubte, tindre accés als cables de wikileaks permet augmentar el control que tenim els ciutadans sobre els nostres governants, no obstant, les aportacions que mos fan no són tampoc grans novetats, més bé  corroboren coses que tots sabíem o pensàvem sobre la diplomàcia internacional i les relacions de poder globals. Però el que interessa aquí no és tant allò que diuen les filtracions sinó la manera com ens arriba el seu contingut. Els diaris que difonen els continguts de les filtracions tenen unes clares línies editorials basades en els interessos econòmics/ideològics dels seus propietaris. Per això, tot i que ningú, ni el propi govern nord-americà, posa en dubte la veracitat de les filtracions, els ciutadans hauríem de qüestionar-nos (com sempre per altra banda) com se'ns estan dient les coses i amb quina intencionalitat.

Sempre cal dubtar sobre que ens diuen els mitjans de masses però en el cas de Wikileaks cal anar amb especial precaució ja que al presentar-se les informacions a partir de documents externs als diaris (les filtracions) pareixeria que el mitjà simplement presenta una realitat objectiva, i no la construeix tal com passa amb les notícies periodístiques habituals. Res més lluny, les filtracions són en la majoria de casos interpretacions i/o suposicions fetes per diplomàtics nord-americans, i estes a la vegada seran analitzades, filtrades, passades a llenguatge periodístic i publicades baix la perspectiva del mitja en qüestió, és a dir, a nosaltres ens arriba una interpretació feta sobre una interpretació de la realitat i en els dos casos amb un clar biaix polític. Les filtracions estan disponibles per a ser consultades a la pàgina de l'organització però quin ciutadà es posarà a analitzar els centenars de milers de documents disponibles? Ningú, ens és més còmode agafar els diaris i veure quins són els wiki-titulars del dia. Tant amb les filtracions com amb la resta de notícies els mitjans construeixen versions pròpies del que passa i pretenen presentar-les al món com la Realitat, cal anar molt en compte en què creiem i perquè, ser crítics davant dels mitjans és una obligació si volem estar ben informats i posar límit a la influència que els poders mediàtics tenen sobre el que pensem.

Hi ha molts mitjans d'informació alternativa, en català tenim la web www.laccent.cat, o el setmanari www.setmanaridirecta.info, en castellà trobem per exemple www.rebelion.org, www.diagonalperiodico.net o www.monde-diplomatique.es entre altres. Este tipus de mitjans poden equilibrar el fort biaix informatiu present als mitjans de masses que monopolitzen el mercat de l'opinió pública.